Cara a cara

Aquest divendres i per tercer cop consecutiu sortiria a fer nit sol, cara a cara amb la mar. Ha estat una sortida “dureta”,  i no és que hagi fet mal temps, encara que la humitat nocturna era molt alta i ho deixava tot ben xop. Per a mi “dura” és quan la llum no em motiva per una de les finalitats que tinc, la fotografia. Hi havia una grisor desencoratjadora, se’m va fer impossible trobar-li el costat bo i, mira que hi ha cels tapats i grisos que són deliciosos, però la boira alta o núvols baixos de divendres eren lletjos o no vaig saber aprofitar-los.

El mar va estar mogut fins altes hores de la matinada per un garbí persistent, hi va haver un moment que fins i tot pensava que perillaria la pesca del matí. El nivell de l’aigua era alt i amb les onades que hi havia em vaig veure obligar a deixar el caiac  ben estacat amb un cap a les roques de l’illa Plana o Messina. Sortosament a quarts de quatre, va encalmar i de mica en mica va anar quedant una mar plana. La nit com us he dit, va ser humida i fosca, de tant en tant es podien veure algunes estrelles. La única companyia que tenia eren els petits grills (Grillomorpha uclensis? ) i formigues que surten a la nit i cerquen tot allò que han deixat els gavians i pugui ser digerible pels seus petits i soferts estomacs. Escamots d’aquests diminuts artròpodes van explorar el meu cos durant tota la nit, bé avui tan sols els hi he deixat accedir al cap, ja que vaig fer ús del sac de dormir per evitar la humitat ambiental. Quan s’envaeix el seu espai  cal establir una convivència pacífica, de vegades els hi deixo alguna ofrena en forma de rosegó de pa i així estan distrets i no empipen tant...  

A punta de dia em vaig prendre un suc de fruita i unes galetes i em vaig disposar a pescar l’esmorzar de veritat, el de forquilla i ganivet. Un cop a l’aigua i armat amb la canya escada de calamar,  els serrans anaven pujant d’un a un, el límit era set exemplars, amb això en feia prou per treure’m la gana del matí. Quan en portava mitja dotzena, noto una picada forta i abans de recollir la línea, veig com la canya es vincla com si hagués enrocat, el cor em fa un salt i estic segur que a l’altra punta hi ha algun habitant d’aquest fons rocallós que es nega a pujar. Durant una estona vaig anar jugant, tirant i deixant córrer la línea, intentant fer-lo sortir del seu cau, de cansar-lo. El meu cap anava pensant qui era el que estava a l’altre costat del fil, un serrà rabassut i fort com un roure? Un pop famolenc?  Un mero jove i inexpert? Un déntol de vuit quilos que em faria perdre tot el matí per treure’l i que posteriorment em fotografiaria amb ell per enveja dels meus amics,..... però no va poder ser, no en vaig saber prou i finalment la cameta va cedir i va pujar el plom sòl. Si alguna cosa aprens quan t’inicies amb l’art de la pesca, és a saber resignar-te. Acabat el somni delirant decideixo anar a esmorzar i preparar-me per entrar al petit paradís que hi ha sota l’aigua.

Avui tinc la intenció de documentar quines espècies d’opistobranquis poblen les parets de l’illot. Tot i que el matí continua sent gris, decideixo agafar la càmera per començar a empaitar llimacs. Finalment crec que n’he pogut documentar tres espècies que en un altre moment us ensenyaré. La cabussada en aquest lloc és una de les experiències naturalístiques més recomanables que us puc oferir.  Això sí, si decidiu anar-hi sigueu respectuosos i no toqueu res, seria un sacrilegi malmetre aquest santuari marí.