Feliç any Nou

Què el proper any 2012 ens puguem amerar de la bellesa natural i així protegir-nos de la mesquinesa humana.
Clica la imatge i  hi trobaràs el resum de tot l'any 2011.
Ho sento, ja sé que no és gens original fer un resum, però que collons, déu ni do el que s'ha arribat a fer... Si hem estat junts segur que hi surts ;-)

Bon Nadal!

Algunes novetats al blog

Fa unes setmanes us vaig dir que tenia problemes per poder mantenir el blog. Bé doncs, sembla que per ara aquests problemes tècnics s’han arreglat. També estic treballant al límit de l’espai que google em deixa gratuïtament i per poder seguir publicant hauré d’esborrar els àlbums de les imatges dels anys passats, però deixaré un resum anual per tenir el poti-poti del que s’ha anat fent durant cada temporada, vist l’èxit que té entre els lectors aquest apartat.

Una cosa que fa molt lleig és parlar de diners, però sí que us he de dir que ja vaig per la tercera càmera digital i això és molta pasta. La primera una panasonic submergible es va podrir tot hi haver fet el manteniment correcte, malauradament la casa no se’n va fer el càrrec tot i estar dins del període de garantia. Us aconsello que no compreu cap càmera panasònic submergble. La segona càmera que he tingut ara descansa al fons del pantà de Sau, era una olympus submergible, de fet mai la vaig submergir dins de l’aigua i ja començava a fer el tonto fa poques setmanes. També us aconsello que no en compreu cap d’aquesta marca, la qualitat de les imatges és molt baixa i no suporta l’aire marí. Ara estic meditant quina ha de ser la tercera càmera i suposo que d’aquí poc m’hauré decidit (estic entre la Nikon i la Pentax). El que he fet davant l’elevada despesa que això representa i, veient que hi hagut gent que han mostrat un interès per les fotos, és oferir la possibilitat de tenir imatges impreses en un format que vosaltres desitgeu, i que amb aquest oferiment podreu de pas, ajudar a mantenir el blog i alleugerir-me de la càrrega financera que això representa. Us agraeixo la vostra comprensió solidària i, si no podeu no passa res, mentre em quedi corda i us deixeu, continuaré burinant -vos.
Apali!

Ja han arribat els cabussons!

Diumenge dia 11 mentre pescava per la badia de Port de la Selva vaig veure una de les aus que, tot i que és rara, podem veure’s a l’hivern per les badies del Cap de Creus. Es tracta del cabussó collnegre (Podiceps nigricolis). Segons el SIOC és un “Resident en molt baix nombre en algunes zones humides, on pot nidificar. Més comú en migració, amb hivernants regulars en nombre sempre no gaire alt, tret del delta de l'Ebre”. Durant l’època reproductiva llueix un plomatge molt bonic, ara a l’hivern en canvi no ho és gens. No s’ha de confondre amb un altre cabussó que també aquests dies està per la badia de Port de la Selva, es tracta del cabussó emplomallat, aquests és molt més gran i la coloració del cap força diferent. Quan estan volant és com millor els podem diferenciar.

Adobat del mar.

El passat mes de novembre va ser excepcional per les pluges i aquestes van afectar tota la costa del nostre país. L’altre dia mentre navegava per la mar d’Amunt vaig percebre que l’aigua no era el transparent que sol ser. Malauradament no mesuro la seva transparència amb un disc de Sechi per poder-ho comparar i, el que vaig fer a l’arribar a casa va ser de consultar una web francesa (de vegades tenen coses bones els nostres veïns) en la qual pots accedir a les mesures que prenen els satèl•lits. Un dels paràmetres que mesuren és la clorofil•la a, la que tenen les algues i, amb aquesta mesura pots arribar a visualitzar la magnitud dels abocaments dels rius post-riuaes. Avui us he seleccionat unes imatges que corresponen als dies en que el temporal de pluges es va abatre sobre la nostra costa i, els seus efectes queden ven palesos. Esperem que aquest adobat amb el temps es tradueixi amb un increment de recursos pesquers i no amb l’efecte negatiu de les substàncies tòxiques que aquestes riuades arrosseguen fins el mar.

Fills del vent

Dies de vent són els que ens esperen ara, portàvem moltes setmanes d’humitat i algun bufarut escadusser de tramuntana, però la ponentada del divendres sembla que vulgui posar les coses al seu lloc i, ara toca l’entrada del nord. Les temperatures es normalitzaran, que tampoc podia ser que aquestes alçades de l’any hi hagués aquesta suavitat tèrmica tan marcada.
Alguns dels que practiquem el caiac a CdC ens agrada d’anar a rebre la tramuntana a la punta del Cap de Creus. Aquest és un dels caps amb vents més intensos del món. Després de que el divendres la ponentada escombrés tot el país amb un registre de 140 km/h a Portbou, tot darrera va entrar el mestral i sembla que es vol quedar tota la setmana.
Tots els dissabtes que bufa tramuntana m’agrada anar amb els “fills del vent”, l’escola d’en Mar. Aquest dissabte i com que no tinc càmera submergible, em vaig apropar abans de la sortida, fins la punta del CdC per “ventar unes afotos” amb la reflex i il•lustrar el “post” d’avui. Quan em trobava a la punta i al veure l’espectacle del mar, vaig pensar que avui era un bon dia per quedar-se dins de la badia de Portlligat. El mar estava molt fort, les onades de la ponentada, ara, eren empeses pel mestral. La mar, des de terra es veu diferent que des de l’aigua, fa més impressió.
A l’arribar a Portlligat tots ja estaven preparant els caiacs per sortir. Érem: en Mútur amb el peu trencat, la Nathalie, la Rosa, el Miquel, en Toni Esbert, en Xavier M., l’Albert i jo. L’ànim per sortir de tots els companys era molt alt i, en un dia com aquest que convidava de quedar-se a casa a la vora de la pantalla de l’ordinador, perdó! Volia dir “a la vora del foc”, tots frisaven per donar la cara al vent. De fet, dins de Portlligat quasi no es notava.
Vàrem sortir amb precaució resseguint tot el rosari de cales i puntes fins arribar a la mateixa punta del Cap de Creus: Punta de Portlligat, Punta de S’Alqueria, Guillola, Cudera, cala Bona, ses Illes, Jugadora, Fredosa i fins arribar a s’Estrevioli just abans de girar el cap. Un cop allí sempre es pren la decisió de qui són els més atrevits que giren el cap i s’endinsen per es freu de sa Claveguera i ahir, tots, absolutament tots (en Mútur anava enguixat) es van llençar a travessar-lo. Em vaig quedar sòl amb la boca oberta intentant dir que de l’altre costat “passàvem baixes “(expressió de Castelló d’Empúries, que es diu quan la tramuntana es freda i forta fent un símil amb les bales del front de guerra). Vàrem enfrontar el vent i la mar fins la meitat del recorregut, després algun de més ....., va intentar continuar, però les onades eren molt altes, trencades i força desordenades. Vam buscar el recer del racó de la llosa d’en Garrel i allí es decidí d’anar a menjar les galetes “príncipe” a cala Bona.
En definitiva, un matí banyat d’una llum transparent; mar endins es veien unes onades molt altes i mentre els mercants buscaven la protecció dels Pirineus, nosaltres érem els únics navegants d’aquell mar estranyament excitat. Tot un espectacle de llum, color, tonalitats fortament contrastades i moviment lineal, “pensi que tot era per naltros i de franc”. Almenys així m’agrada creure-m’ho.

Ponentada a la mar d'Amunt

Desballestament profitós.

Dissabte passat quan ens dirigíem al Far del cap de Creus i amb una tramuntana forta vàrem veure un vaixell que era remolcat. Un cop el vam poder observar una mica millor ens va semblar que era una barca de pesca però que estava absolutament desarborada. El primer que se’ns va acudir fou pensar que es tractava d’una barca que havia estat reparant-se a l’escar de Roses i que ara tornava al seu port (Llançà o Port de la Selva) per acabar de ser muntada. Feia una mica d’impressió veure les dues naus travessar la punta del Cap de Creus amb aquella tramuntana. Doncs bé, posteriorment ens hem assabentat que aquesta setmana un casc de vaixell ha estat voluntàriament enfonsat davant del far de s’Aranella. Suposem que s’ha fet per crear un refugi de peixos que permeti la seva reproducció o l’altra finalitat podria ser que s’hagi fet pel gaudi dels cabussadors...A Roses es costum que quan una barca de pesca és jubilada se l'enfonsi en un paratge molt proper a la població que actua com a cementiri de barques de pesca, aquests pescadors en el fons són una colla de romàntics. No?

Temperatura de l'aigua del mar

Dissabte mentre navegavem contra Tramuntana i la ma nua s'enfosava a l'aigua era sorprenen notar la calidesa d'aquest contacte.
Us presentem dues gràfiques de l'evolució de la temperatura de l'aigua del mar durant el mes de novembre de l'any 2011 i del 2010. Jutgeu vosaltres mateixos.

Èxit de "Cap de Creus insòlit"

Dissabte 10 de desembre es va fer un petit cicle de conferències amb la capçalera de “El Cap de Creus insòlit”. L’organitzava la llibreria Xarxa de Llançà a la qual aplaudim des d’aquest blog la seva lloable iniciativa. L’assistència de públic va fer que la sala es quedés petita abans de començar, i això que no hi havia cap refrigeri d’esquer, fet que també lloa als assistents.
Les xerrades van ser de temàtica variada i tenien com a eix el Cap de Creus i els seus valors “insòlits”. En Josep Mª Dacosta bon coneixedor del CdC i que tot sovint el travessa ja sigui amb bicicleta, ja sigui a peu o en barca. Va obrir el cicle fent un repàs als miradors insòlits, punts de guaita de diferent origen i que li va donar un personal toc d’humor que va escalfar l’ambient de la sala. Posteriorment dos membres(Modest Soy i Vicenç Armangué) de l’associació “Via Pirena” van aportar els fruits de la seva recerca del patrimoni de la pedra seca del Cap de Creus. Treball fet de forma voluntària i moguts per un entusiasme enèrgic i encomanador.
La tercera xerrada “expres”, va tractar sobre les plantes que sobreviuen a l’illa de s’Encalladora, un dels punts més esventats del món i que el fet d’arrelar-hi és un acte de resistència a les condicions extremes,ho podríem qualificar com a heroïcitat biològica.
La quarta xerrada va ser d’un gran nivell, tant per la seva exquisida presentació, com pel seu contingut. Versava sobre els nudibranquis, aquestes bavoses de mar que es vesteixen d’Agata Ruiz de la Prada (segons en J.Mª Dacosta). La seva bellesa rau en una morfologia i acoloriment inimaginables. Són en el mar el que les orquídies a les plantes amb flor o les papallones als insectes, un grup senzillament espectacular.
Finalment l’Arnald Plujà va explicar com va descobrir el que possiblement pot ser el darrer lloc on el bou marí (Vellmarí-Foca monjo) va criar al cap de Creus. Una cova de difícil accés (subaquàtic) ubicat a la badia de Jòncols.
En definitiva, vàrem tenir l’oportunitat d’escoltar a uns infatigables treballadors de la recerca no acadèmica, que amb mètode, molt d’esforç i una voluntat de turmalina, dediquen bona part del seu temps lliure en aprofundir en l’estudi del Cap de Creus. Felicitats a tots ells.

Sergi Rodriguez Basolí, un home ric.

El 15 de juny va haver-hi lluna plena amb eclipsi total inclòs molt espectacular, aquell dia vàrem decidir anar a la punta del Cap de Creus a rebre-la. A l' arribar a la platja de Portlligat hi havia un noi arrecerat vora la caseta de lloguer de caiacs de Kayaking Costa Brava, el vam saludar i convidar a que ens acompanyés a veure l’espectacle i així va ser. Doncs bé, aquest noi ens va dir que iniciava un viatge i que volia travessar la costa catalana, quan el vàrem veure li vam dir que hauria de canviar de caiac, que el que portava no era un model adient per fer una travessa tan llarga, si no recordo malament anava amb un caiac descobert (?) i tot hi haver fet un recorregut curt es trobava molt cansat, aquell dia la passejada la va fer amb un dels de l’escola d’en Mar i va dir que contactaria amb en Pau Calero per aconseguir-ne un de millor.
Resulta que en Sergi de Granollers avui és portada de molts mitjans de comunicació, s’ha tirat la resta de l’any palejant i ha fet la volta a la península ibèrica!!! En aquells moments jo em vaig emportar la impressió de que no tenia gens clar el que volia fer, però sí que semblava que no tenia pressa, ara sé que una de les coses que perseguia era precisament ser amo del seu temps i, a fe de Déu que ho ha aconseguit, d’aquí el títol del post. Quina enveja Sergi, ho has aconseguit!
Des d’aquí el convidem a que quan hagi descansat ens vingui a explicar l’experiència del seu periple.
Aquí hi ha dues imatges d’aquell dia, una és nostra i l’altra li he robat del seu blog que posteriorment va iniciar perquè els amics seguissin el seu periple vital i on podreu veure la seva experiència marinera de sis mesos.

Sis mesos per anar a trobar a la seva germana a Donosti.
Ara diu que potser tornarà amb bicicleta, el que no ha explicat és per on passarà..., té molt clar que el millor és fer el camí. Molta sort company!

Caiaiquistes tradicionals

El caiac és una embarcació tradicional que ens permet traslladar-nos per un medi que no és el nostre. Els usuaris d’aquesta embarcació som amants de les tradicions, tan dels inuit com òbviament de les nostres. Durant la tardor i ja a les portes de l’hivern la tradició dels habitants del Cap de Creus i d’arreu de l’hemisferi nord, mana que acabem d’omplir el rebost per poder passar aquests mesos de penúria, temps en que la mar deixarà de donar els seus fruits i els temporals de tramuntana s’ensenyoriran de la costa de la mar d’Amunt, fent d’aquest lloc un dels més perillosos de la mediterrània occidental. Diuen que els pescadors duien les xarxes a les engolfes fins l’arribada del bon temps. Doncs bé, la tradició mana que ara és el moment d’acabar de recollir el que la natura ens ofereix, i això és els que ens agrada fer a nosaltres que som uns enamorats d’aquesta cultura i d’aquesta costa. Cultura que no volem perdre i que s’ha de portar a la pràctica perquè això no passi. Aquest cap de setmana l’hem dedicat a recollir els fruits del bosc que la tardor esplèndida ens està oferint. Tanmateix, també hem pogut tastar alguna de les poques delicadeses que els anticiclons hivernals ens permet collir i així socialitzar amb els amics al recer dels penya-segats.  

Sau 2011

Sau2011

Les autores de les imatges són les companyes Marta Duch i Rosa Sadornil.

Pels que no volen veure el futbol

Recordeu.:
Per tots els que esteu interessats en aprofundir una mica més en el coneixement del Cap de Creus, el dissabte dia 10 de desembre, la Xarxa Llibreria organitza cinc xerrades en ràfega sobre aquest espai tan proper. Les xerrades aniran sobre temes tan diversos com són els miradors del CdC, les recuperacions patrimonials, els nudibranquis, la geologia i flora de s’Encalladora o el fons marí de Sa Coua d’es Bou marí. Es farà a la Casa de la Cultura de Llançà a partir de les 18 h.
Espero tenir la tarda lliure per anar-hi, em sabria molt de greu perdrem aquesta oportunitat d’ampliar els coneixements sobre el CdC. Són tan comptades les oportunitats que tenim!
Ara, que fer-ho el dia del Madrid-Barça....,segurament que no hi havia mala intenció, però ens ho poseu difícil renoi! sort que el partit és ales 10 h.

Celebracions

S’ha de celebrar l’èxit aconseguit en la convocatòria per anar al pantà de Sau. Catorze persones entràvem a les 9h en punt a les fumejants aigües del pantà. Hem anat a passar-ho bé en un dia que ens fan celebrar els espanyols la seva festa. El grup era nombrós i complia la paritat de gènere.: L’Anna, la Laura, la Marta, la Montse, la Pilar , La Rosa B., La Rosa S., l’Albert, en Lluís, el Manel, el Marcel, en Niceto, en Pi, i jo. Tots amb caiacs individuals menys la Laura que portava al seu pare en un de doble..., l’edat no perdona i arriba un moment que si no fos pels fills no sortiríem de casa ;-) .
La sortida no ha decebut, a Roda de Ter les aigües del pantà ens van oferir l’espectacle visual que tan sols els que matinen poden veure. El nivell dels palistes era molt variat, des dels que porten anys palejant molt sovint per tota mena d’aigües, fins els que una mica enganyats ho feien per primer cop. Dic una mica enganyats perquè la sortideta és dura, una palissa de poc més de 30 quilòmetres, per sort fets en unes aigües que eren un mirall i sense cap vent, ni en contra, ni a favor.
Ja de bon començament es respirava un ambient de ganes de passar-ho bé, tots ens coneixíem directa o indirectament i els que no, el bon feeling va aparèixer de immediat.
Els boscos mixtes del pantà ara tenen un aspecte més hivernal que de tardor i el sol també vola baix. Tot i això, la bellesa del recorregut es fa palesa en cada un dels metres que fem, conforme ens anem endinsant per les seves aigües. Aquest recorregut té un inconvenient i és que pràcticament no hi ha escapatòries, un cop a l’aigua l’has de fer tot i així ha estat, tothom l’ha fet sense cap problema. La contemplació del paisatge ens ha fet oblidar els mals que van apareixent segons avança el temps. Penseu que per completar la primera meitat del recorregut ens hi hem estat més de tres hores i per qui no hi està acostumat, això és molt.
Un cop al bell mig del pantà ens hem fet la foto de rigor aferrats a la punta del campanar que ara si té, la senyera. Posteriorment, les cingleres de Tavertet han fet de parets del menjador improvisat, on un excels dinar a base d’ous ferrats de can Niceto, anxoves casolanes, pinetells del Cap de Creus, codonyat amb parmesà, brunyols, més moltes altres delicadeses, han aportat les calories perdudes durant el trajecte, i tot regat per uns bons vins de l’Empordà i el Priorat i cerveses fetes a casa nostra. Aquesta ha estat la nostra celebració d’aquest 6 de desembre imposat i que per molts anys puguem celebrar el que faci falta.
La tornada s’ha fet d’una tirada i amb menys paradetes, és aleshores que s’ha demostrat com estàvem tots físicament: en molt bona forma!. Tots hem arribat, més o menys fets caldo, però amb una rialla de satisfacció dibuixada a la cara i amb ganes de tornar-hi.
Bé tots, tots..., no, la rosa B. i jo portavem el disgust d’haver perdut la càmera al fons del pantà en l’últim tram i en un moment de clímax eufòric. Ja és la segona càmera que perdo, la primera una Panasonic submergible se’m va podrir per la sal (us aconsello que mai la compreu), ara una Olympus que també començava a fer el burro i s’hagués hagut de canviar tard o d’hora. Il•lustrar el blog em surt a una càmera l’any! La veritat que em sento una mica orfe :-(
Per sort sempre hi ha companys que ens poden passar les seves fotos i d’aquesta sortida tenim les magnífiques imatges de la Marta Duch i la Rosa S. que publicarem el diumenge.

Bufo calamita.

Aquest és el nom que la ciència ha posat a un esgalaput (localisme de gripau) que també se’l denomina oficialment com a “gripau corredor”. Doncs l’altra nit mentre “ventava afotos” nocturnes me’n vaig creuar un, és una espècie de costums nocturnes i crepusculars com jo i, la veritat que és una mica tard perquè els amfibis estiguin actius, però estem tenint una tardor, de fet és tot l’any que el tenim, amb unes temperatures per sobre de la mitjana i la natura va una mica descontrolada.
Aquest gripau colonitza les zones àrides d’Europa occidental i el Cap de Creus; creieu-me que d’àrid n’és força. Durant aquests dies d’aigua n’hi ha a dojo. Doncs aquesta espècie que està protegida per la UICN en la llista vermella “en perill de desaparició per pèrdua d’hàbitat”. Està criant en les basses que s’han format per les extraordinàries pluges d’aquesta tardor i els seus capgrossos neden i es desenvolupen just abans de que arribi l’hivern! Esperem que quan neixin els subadults puguin arribar a bona fi.
Per distingir-lo penseu que és un gripau més aviat petit, per sota dels 10 cm de longitud, té una ratlla longitudinal a l’esquena de color groc verdòs i també unes “berrugues” algunes de color vermell. Un detall que també el diferencia de l’esgalaput comú és que les glàndules parotídies que són aquelles protuberàncies que tenen darrera els ulls, estan situades en paral•lel. Les potes són llargues i es que aquest bitxet corre en comptes de saltar com els altres, d’aquí el seu nom comú oficial.

Tramuntaneta que no en falti.

Aquest dissabte altre cop hem tingut una tramuntaneta suau. Al sortir de casa l’anemòmetre del nàutic de Llançà marcava 20-30 nusos i al llarg del matí ha anat baixant. Mar endins hi havia blancalls, però al ser NW la muntanya ens protegia una bona part de la costa. Qui vulgui emoció ha d’anar mar endins i una bona manera de fer-ho amb seguretat és anant fins Portlligat.
Aquest dissabte 12 palistes ens hi hem trobat, hem tingut la visita de la Marta Duch, que no havíem vist des de la seva tornada de Grenlàndia i ens ha fet molt il•lusió poder tornar a palejar plegats. També teníem al Xavier Massanés i la seva germana Cris que ha fet el seu bateig amb la deessa Tramuntana i n’ha sortit molt “airosa”. En Josep Flor ha vingut acompanyat del seu fill Adrià que aquest cap de setmana ha deixat d’enfilar-se per les parets i ha palejat amb nosaltres. El grup el tancàvem en Miquel amb un mono d’un mes sense veure l’aigua i en Xevi que duia un constipat important; finalment estàvem els incondicionals, en Mútur, la Natalie, l’Albert, en Manel i jo.

La sortida s’ha fet sense gaires incidents, bé, hi ha hagut algú que s’ha remullat abans de sortir. Hem arribat a sa Freu sense més problemes que els de voler enraonar amb tots i haver-ho de fer d’un en un, com sempre passa. A sa Freu n’hi hagut tres que han sortit esperitats per anar a trobar la mar grossa de l’altre extrem, allà on arriba amb tota la seva força empesa pel vent i, sense esperar s’han endinsat per així poder donar-li la volta a l’Illa de s’Encalladora. La resta, més prudents, hem refet el camí per el rec de sa Claveguera i ens hem dirigit al punt d’esmorzar. Al passar per la punta i a recer de tramuntana hi havia un parell de pescadors de canya, els hi he preguntat com anava el matí i m’han ensenyat un bonítol de dos quilets. Sembla ser que aquesta setmana s’està movent el bonítol per la zona. Haurem d’estar atents!

A la tornada hem fet el curri i l’únic que s’ha tocat ha estat alguna oblada i prou.
Sembla estrany que aquest vent sigui tan odiat per alguns i que d’altres el trobem a faltar quan no ens visita durant setmanes. Cada cop més, estem establint una relació de gran respecte, però també de diàleg, entre nosaltres i és que la tramuntana com diu el mestre “s’ha de negociar” i ella normalment es deixa.

Què és el caiac per a tu?

M’agradaria preguntar-vos sobre una qüestió i que en l’apartat de comentaris hi poseu la vostra opinió per poder-nos enriquir una mica tots plegats. Podeu indicar quina resposta a, b o c i afegir algun argument més.

Quina és la vostra concepció de la pràctica del caiac?
a-Per mi la pràctica del caiac és un esport en que s’ha de tenir un bon control tècnic (paleig, maniobra, rescat, etc) tota la resta és secundària.
b-Per mi el caiac és un mitjà de transport amb el qual puc accedir a llocs que d’altra manera no podria fer-ho, l’aprenentatge tècnic ja anirà venint amb la mateixa pràctica.
c-Per mi és una pràctica esportiva en que valoro tenir un cert nivell tècnic per assolir amb seguretat el seu ús com a mitjà de transport.

Segurament que hi ha moltes respostes i combinacions possibles, pràcticament tantes respostes diferents com practicants hi ha però, la pregunta és simple i es tracta de que cadascú respongui essencialment quina és la seva concepció personal. Que és el que més ens atreu d’aquesta activitat, poder evolucionar en els aspectes tècnics que et faran assolir un nivell d’excel•lència tècnica i esportiva o, senzillament tenir un control sobre aquest mitjà de transport en un medi que no és el nostre, de manera que se’ns obre tot un ventall de possibilitats per poder conèixer els llocs de costa des d’una perspectiva diferent o les dues coses, si és així digues quina és la que li dones més importància.
Gràcies a tots!

Sortida al pantà de Sau.

La propera setmana farem una sortida al pantà de Sau, amb aquesta ja serà la tercera vegada que hi anem, és una sortida que des del punt de vista paisatgístic és molt plàstica. Tot i que la tardor està ja força avançada, gaudir del reflex dels colors del bosc sobre les calmades aigües del pantà és una passada. El pantà està al seu nivell màxim (93%) i això li confereix un magnífic aspecte.
També cal dir que és una sortida “dura”, caldrà palejar una bona colla de quilòmetres, doncs anem des de la cua del pantà (Roda de Ter) fins el campanar i tornem. Fent alguns racons que no podem perdre’ns, farem una trentena de quilòmetres.
Inicialment hi anirem el dia 6 però, si fes mal temps (pluja) ho deixaríem per al dijous dia 8. (cal portar el dinar)
Si algú vol venir amb nosaltres que m’ho digui per correu-e.

Exquisideses del Cap de Creus

Aquest és un blog de caiac i del Cap de Creus i al CdC també es troben bolets. Desprès de quatres anys de sequera aquest any n'hi ha. Tots han eclosionat al mateix temps, des dels exquisits ceps, bolets de finals d’estiu, fins als estimats pinetells i rovellons de tardor, passant pels excelsos ous de reig. Tots ells els podem trobar aquests dies en diferents racons del CdC.
Com podeu entendre no us podré delatar els llocs exactes on són, això és un secret que tan sols es pot passar a les persones de màxima confiança, però si que puc dir-vos que aquest any síííííí!
Finalment s’han conjuminat tots els factors ambientals perquè aquests dies puguem gaudir d’una explosió de bolets excepcional. Fins i tot es pot poden anar a caçar-los amb caiac!!! Tan sols cal posar-hi una mica de coneixement i sentit comú. Us deixo una mostra de la recollida feta aquest diumenge.

Cultura gratuïta

Per tots els que esteu interessats en aprofundir una mica més en el coneixement del Cap de Creus, el dissabte dia 10 de desembre, la Xarxa Llibreria organitza cinc xerrades en ràfega sobre aquest espai tan proper. Les xerrades aniran sobre temes tan diversos com són els miradors del CdC, les recuperacions patrimonials, els nudibranquis, la geologia i flora de s’Encalladora o el fons marí de Sa Coua d’es Bou marí. Es farà a la Casa de la Cultura de Llançà a partir de les 18 h.
Espero tenir la tarda lliure per anar-hi, em sabria molt de greu perdrem aquesta oportunitat d’ampliar els coneixements sobre el CdC. Són tan comptades les oportunitats que tenim!
Per més informació clica AQUI

Onze més dos...

...Érem a Portlligat el dissabte al mati per negociar amb un vent pur de tramuntana les nostres forces. El k2 es va quedar dins de la badia i els onze restants vàrem sortir a costejar en un matí lluminós que per unes hores ens va buidar d’energies, però que ens va carregar les bateries per a molts dies.
Just sortint de la bocana, un grup de gavines van delatar la presència de tonyines i van esgarrar el pla de pescar del matí. Ja fa massa dies que les tenim a ran de costa i el peix està esporuguit. Fins quan durarà? És normal que en plena tardor l’aigua bulli de tonyines? Què no fan la migració?..., són moltes preguntes que no conec la resposta i que haurem d’esbrinar el perquè això passa.
Avui no us faré el relat de la sortida perquè en Mútur ja l’ha fet en el blog de l’Escola d’en Mar, i ho ha fet d’una forma magistral i brillant..., com sempre. Us recomano la seva lectura per una raó molt senzilla, la passió en que s’ha escrit ressalta una concepció de la pràctica del caiac molt diferent a la que tenim molts. Si després d’anys d’anar sortint dos cops per setmana per aquesta costa encara pots notar totes aquestes sensacions alguna cosa vol dir. Aquesta setmana m’agradaria fer un post en el qual hi participéssim tots els que vulguin en dir quina és la seva concepció d’aquesta pràctica lúdica-esportiva.

Melanita nigra

Aquest és el nom d’un ànec marí, sí sí ho has llegit bé, hi ha ànecs marins. El dia 10 de novembre va ser vist per primer cop aquest any, un grup de vuit exemplars d’ànecs negres (Melanita nigra). Aquesta espècie d’ànec no és gaire comuna, penseu que hi ha anys que no se’n veu cap. S’alimenta de petits molusc que viuen per les roques o enterrats a la sorra (tallarines, cargols, etc)
Doncs deu dies més tard, el diumenge passat, un exemplar que s’havia quedat per la badia de Roses ha aparegut mort a la platja. Possiblement la seva mort ha estat motivada per la ingesta d’hams. Ara s’està intentant esbrinar.
Amb això m’agradaria fer una petita reflexió i és sobre el fet de la gran quantitat de material de pesca que s’arriba a deixar-llençar al mar, i no em refereixo als professionals de la pesca, sinó als practicants de la pesca esportiva.
Cal ser extremadament curosos quan es pesca i mirar de no prendre riscos que poden significar la pèrdua d’hams, esquers artificials, línies, boies, etc., etc. També cal deixar el lloc on ens posem a pescar net, més net de com l’hem trobat. Quantes vegades ens trobem els penya-segats plens de caixes de cucs, draps bruts de treure els hams, excrements, etc., etc. Jo no ho faig mai i sé que tu tampoc. El meu caiac torna a casa ple de deixalles meves i de les que em trobo surant a l’aigua. Fins i tot, l’altre dia hi havia un parell de pescadors que van llençar un cubell de portar l’esquer per grumir el sard, vaig anar amb el caiac a recollir-lo i tornar-los-hi amb tota la simpatia del món dient: “us ha caigut la galleda de l’esquer”..., em van donar les gràcies molt educadament! Espero que més tard no el tornessin a llençar al mar.

El pela-roques

Diumenge quan feia la passejada matinal per la mar d’Amunt, just a la zona desprès de cala Cativa, als esculls anomenats Carbó i Meda se m’ha posat als costat un ocell que feia temps que us en volia parlar. Es tracta del pela-roques, una de les espècies més escasses i vistoses que podem veure pels penya-segats de la mar d’Amunt. Ens visita a l’hivern i la seva forma de vida el manté lligat a les parets de la nostra costa, si el voleu veure no és impossible, però caldrà estar molt atents a tot el que es mou pels penya-segats, la coloració de les seves ales el delataran. Quan l’he vist tenia posat a la càmera un gran angular i he preferit disfrutar d’aquest moment que intentar de fer una mala fotografia. Us deixo aquest dibuix baixat de la xarxa com a il•lustració.
“El pela-roques (Tichodroma muraria), el cos és de color gris plata i les ales curtes i arrodonides, negres amb taques blanques per damunt i de color vermell a la vora i per sota. El bec és llarg i fi, lleugerament arcat, adaptat a l'alimentació insectívora. Les ungles també són excepcionalment llargues. El pela-roques literalment camina per les parets, com si la gravetat no anés amb ell, recolzant-se amb les ungles fortes. De tant en tant, probablement per ajudar-se a pujar, desplega sobtadament les ales descobrint un sorprenent plomatge vermell. Busca insectes, aranyes o altres invertebrats refugiats a les petites esquerdes i relleixos de la roca. El pela-roques nia als Pirineus i altres serralades d'Europa i Àsia, sempre a les parets de roca on fa vida, sense assolir mai densitats de població altes”.

Mare de fons

Diuen que quan et fas gran dorms menys i jo em faig gran…Dissabte a primera hora surto de casa amb una idea preconcebuda, de fet no és una idea, és una imatge i, la vaig a buscar a la punta del Cap de Creus. Encara de fosca nit hi arribo acompanyat del meu gos, baixo fins la punta i espero que arribi la llum que busco. És una llum molt especial que ha de sorgir sota l’espessa capa de núvols que hi ha, malauradament el meu desig no es compleix i em trobo amb un altre escenari, però avui me n’adono que no estic inspirat i no trobo el que busco. Dues hores més tard, decideixo anar a esmorzar i posteriorment anar a trobar els amics de l’escola d’en Mar. Ells em donaran l’ànim perdut per la decepció del meu imaginari en la persecució de les llums extremes.
El títol del post és totalment volgut i és que aquest dissabte ens hem deixat gronxar per la maternal mar de fons. El grup era petit, cinc components, el Mútur, la Natalie, en Diego, l’Albert i jo. En Mútur, que és un mestre, ha suggerit d’anar a Jòncols, per fer-ho volia començar amb emoció i, hi ha posat un polsim de risc, per sortir de Portlligat ho hem fet per l’estret de Boquelles. Com que l’equip de palistes estava motivat ho hem fet sense anar a l’aigua, tan sols alguna onada ha escombrat la coberta i ens ha refrescat.
L’anada i tornada fins a Jòncols ha estat un passeig escalfat pel sol de tardor i les converses entre nosaltres han donat la calidesa d’un club en constant generació . El paisatge és grandiós, tot el tram de costa entre el far de cala Nans i la punta de sa Figuera, avui estava especialment bell......, som uns privilegiats. De fet, durant tot el matí ens hem creuat amb una única embarcació que feia el curri de forma infructuosa, el dia que algú se li acudeixi que en comptes de vendre sol, podríem vendre paisatge, se’ns ha acabat la tranquil•litat! Crec que ara manen d’anar a esquiar... Què be! tota la mare mar és per a nosaltres i ningú més.

Els plans B també són bons.

Aquest cap de setmana ha estat molt positiu pels plans B que s’han hagut d’activar. Dissabte hi havia un excés d’oferta, per un costat teníem dos trobades de tot el dia. El club Pagaia organitzava la sortida de cada any per la costa de l’Empordanet i per l’altre, els companys de la Fosca anaven a veure que se’n podia treure d’un dia amb “onadetes” i bon feeling. Nosaltres teníem una disponibilitat de migdia i vàrem optar per anar a pecar a la nostra costa, la mar d’Amunt. Que poc sociables que som !
De totes maneres hem de reconèixer que també som uns il•lusos, tot i saber que aquests dies la costa és farcida de tonyines, nosaltres som molt tossuts i preteníem pescar. Òbviament, no vàrem tocar res de res. Vàrem plegar veles a cap hora i, cap a esmorzar al bar del port.
Sortosament abans de dinar encara vaig tenir l’oportunitat per prendrem la revenja d’aquella jornada tan poc productiva i, amb poc més d’una hora vaig omplir un parell de cistells de cama secs. Hores d’ara a casa tenim garantits els bolets pels guisats dels propers mesos.
Diumenge comença el dia amb la trobada amb la Rosa, L’Albert, en Lluís i en Manel, tots cinc ens hem compromès per anar a donar recolzament als nedadors en la seva travessa a les illes Medes. Malauradament la nit ha estat molt plujosa i el vent de llevant ha continuat bufant. A quarts de vuit ens truca l’amic Joaquim Vardalet i ens comunica que se suspèn la travessa. Doncs ja veieu, amb els caiacs carregats a punta de dia torna cap a casa i que....En el meu cas vaig decidir anar a la punta del Cap de Creus, des de Vilajuïga veig que allí hi ha l’única clariana del paisatge d’aquest matí plujós.
L’elecció no podia estar més encertada, ara no us faré llegir cap text carregós sobre les sensacions que vaig tenir però, us deixo unes imatges de l’espectacle que allí s’hi estava produint amb els empaits de les tonyines vora de la costa i el pas de les aus marines. Tot això, en un escenari de mar amb onades ben formades. Espectacular!
Si que va ser un plaer de poder-ho compartir amb dos “canyeros” que també practiquen el caiac de mar, en David i l’Oscar. Ens coneixíem de l’hiperespai però, no personalment. Ells anaven darrera del llobarro i també van acabar embadalits amb la funció d’aquest mati que per sort era gratuïta ! (per ara....)

Hem quedat segons!!!

Finalment resulta que la nostra (la vàrem elegir entre tots) foto ha quedat segona en el concurs de Fotokayak, el tercer lloc ha estat per en Roger Rovira.
En Roger també s'ha emportat el primer premi d'aigües braves, foto feta amb un caiac de mar dins d'un riu  ;-). Totes dues fotos són fetes a la Patagonia on va participar en una expedició amb el Cristian Donoso.
En Roger el tenim ara per Namibia i esperem que sàpiga lo dels dos premis i hagi pogut enviar algú a recollir el d'aigües braves. Felicitats Roger!!!
Nosaltres com a mínim ens emportem l'honor d'un segon premi  que no és poc!
Sort que no és material d'altra manera no sé com ho haguéssim fet per repartir-lo... ;-)

Un altre dofí mort

Per segon cop consecutiu en poques setmanes ha aparegut a Port de la Selva les restes d'un dofí mort. Aquest exemplar tenia una coloració molt clara degut al seu estat avançat de descomposició i no he sabut reconèixer l'espècie, feia una longitud aproximada d'un metre i mig i s'ha vist a la platja de l'Eixugador al costat nord del far de s'Aranella.

Resultat concurs FOTOKAYAK

El jurat ha resolt aquest dissabte el primer concurs de fotografia de caiac de mar, la foto ha sortit entre les dotze finalistes on hi havia la nostra i, el guanyador ha estat l'amic Artur Antúnez de Girona. Artur enhorabona pel premi aconseguit!!!
La foto es va fer aquest estiu a la Bretanya durant la sortida del club Pagaia.

Menorca 6

Sisè i darrer dia de navegació per aigües menorquines, quedem quatre i el cabo, i el cabo conserva tota l’energia com el primer dia. Com que fa un vent de sud molt fort, ens proposa fer una sortida molt curta però per un racó impressionant de l’illa, es tracta d’anar de Cala Morell fins la Punta Nati. Aquí és un es troben uns dels penya-segats més alts de l’illa i d’una morfologia preciosa. La il•lusió d’en Toni és ensenyar-nos una de les coves més boniques de l’illa i realment així ha estat, es tracta d’una cova que té una entrada molt baixa, cosa que la fa impenetrable amb mar de fons. Per sort avui ja no n’hi ha. Un cop a dins, hi ha unes cambres molt amples i en un dels seus costats es poden veure un conjunt extraordinari d’estalactites i estalagmites. Un cop passat aquests passadissos arribem a un “pati del darrera” o celobert preciós i ample, per sota de l’aigua turquesa hi ha un passadís que dóna a l’altre costat de la muntanya.
En aquests penyals també hi crien els aufranys, sortosament s'han deixat veure i han fet uns majestuosos vols per sobre dels nostres caiacs.
Hem navegat fins sota el far de la punta Nati, extrem NE de l’illa, però un fort temporal de sud no ens permet seguir camí de Ciutadella.
Com que era el darrer dia i l’organització ha estat perfecta i exquisida, no s’ha estat de fer-nos un darrer regal, Quin detall! , al peu d’un imponent penya-segat ens esperava un magnífic exemplar de mero que, després de mitja hora de lluita hem pogut treure de l’aigua i ens ha servit per fer el sopar de comiat de l’illa. Un gustos colofó a una volta a Menorca per senyors.

El medi marí empordanès: paisatge submergit

Us enviem la programació de la conferència i taula rodona que es celebrarà el proper dia 12 de novembre a l'Estartit, i la visita al museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí.
Us hi esperem.
II Jornades "L'Empordà, el paisatge com a actiu econòmic”
- El medi marí empordanès: paisatge submergit
Dissabte 12 de novembre, a les 10 del matí, a Info Empordà Natura de l’Estartit
Ponent: Josep Mª Dacosta, biòleg i naturalista.
Taula rodona, amb la participació de:
• Antoni Abat, Patró major de la Confraria de Pescadors de Roses
• Josep Lloret, investigador i professor de la UdG
• Miquel Martí, Director del Museu de la Pesca de Palamós
• Moderador: Francesc Cruanye, periodista
Visita opcional al Museu de la Meditarrània
Torroella de Montgrí. Dissabte 12 de novembre, de 17 a 20 h.
Visita a l’exposició permanent que permet la descoberta de la Mediterrània amb els cinc sentits, amb el fil conductor dels sons i les músiques i, l’exposició temporal, Les Illes Medes, Mediterrània Viva, un viatge de sensacions mostrant els valors naturals de les illes.

Travessa de les Illes Medes Marató de TV3

Aquest proper diumenge 13 de novembre se celebrarà la darrera travessa de natació a mar obert d’aquest any, és la “ILLES MEDES”.
Aquesta travessa és per recaptar fons per la “MARATÓ 2011 de TV3”.
Des d’aquest blog fem una crida per demanar-vos la vostra col•laboració.
Esperem el teu correu-e o comentari diguen que t’apuntes.
Necessitem de la teva col•laboració solidària i desinteressada.
No ens fallis!
Trobada 9 h. a la platgeta del port esportiu de l’Estartit.
Sortida a les 10 h.
Fi de la cursa 12 h.
Per més informació AQUI

Menorca 5

El dia 1 de novembre el destinem a fer una de les etapes més salvatges que hom pot fer en aquesta illa, es tracta de recórrer bona part de la costa nord, nosaltres sortirem de cala Morell per anar fins a cap Cavalleria.
Avui caldrà fer un bon esmorzar per no patir cap defalliment, menjar-me un entrepà sortint del llit no és el meu costum però de no fer-ho pot passar-me factura a mig mati.
Amb en Manel coincidim que intentarem pescar alguna cosa. Hem portat un suro amb 40 metros de línea i un parell d’artificials i, avui sembla que ha de ser un bon dia. A l’arribar a la sortida, saltem a l’aigua els primers i comencem a fer el curri per les parets de la costa nord. Inicialment la cosa sembla força tranquil•la però quan finalment ens reagrupem tots, nosaltres ens quedem darrera i és aleshores quan comença el festival. Primer tinc una picada d’un barat que acaba al sarró, posteriorment el suro del curri em surt volant i l’he d’empaitar fins que un cop recuperat i recollit a l’altre extrem apareix un rellamp d’espet de més de dos quilos, a l’estoneta un altra picada, aquesta vegada un rellamp de sard imperial de més d’un quilo i així anar fent. Aquí sí que hi ha peix! Fa moltes setmanes que tenia ganes de pescar i no hi havia maneres, avui amb la pesquera hem sopat tota la colla de catorze palistes, el menú ha estat un magnífic suquet i una fornada de primera. Que bo!
La costa és espectacular, desenes de quilòmetres absolutament salvatges, feréstecs, penya-segats imponents que no els voldria veure ni en pintura en dies de temporal. Un mar ple de peix i dels seus depredadors. Vaig comptar fins a cinc àguiles pescadores (Pandion haliaetus), mai abans n’havia vist cinc en un mateix dia.
La jornada de paleig va acabar de nit, cansats, però molt feliços. A port ens esperaven els companys que ens han fet la recollida, entre ells hi havia en Patrick, encara no ha fet els tres anys i amb la seva vitalitat ens alegrava en aquests moments en que podíem defallir pel cansament físic.

Menorca 4

Desprès d’esmorzar en Toni ens anuncia que avui serà l’etapa reina de la volta a Menorca i de fet és així, cada dia és una etapa reina. Avui tindrà una particularitat, vol ensenyar-nos la cova més fonda de l’illa. És una cova que no té nom, que tan sols és coneguda per molt poca gent i la majoria d’ells, per no dir tots, són els practicants del caiac. Per entrar-hi o ho fas nedant o ho fas enfundat en un caiac.
Sortim de Sant Tomàs amb una mar de fons residual que anima la sortida, les onades que hi ha en alguns casos ens cobreixen el caiac i s’emporten les ampolles d’aigua que tenim mal estivades a coberta.
El recorregut és molt plàcid, el sol ens escalfa i fa oblidar que estem a les portes de novembre. Les aigües, tot i haver passat el temporal, es mostren molt transparents i tenyides d’aquest blau turquesa tan característic.
Quan arribem a l’escletxa que dóna pas a l’entrada de la cova més llarga de Menorca, en Toni ens reuneix i demana que s’estalviin d’entrar-hi els que tinguin una mica de claustrofòbia. Tot i que l’entrada comença amb una escletxa molt alta, aviat aquesta es transforma en un catau estret que obliga deixar la pala i ajudar-se de les mans per anar avançant, la mar de fons dóna emoció a la travessa d’aquest llarg passadís. Cada cop que el nivell de l’aigua s’eleva, l’aire comprimit del fons és expulsat cap a l’exterior i espetega en tota la cara amb un olor característic de resclosit. El primer passadís acaba amb una petita sala ampla però de sostre baix, posteriorment un altre passadís ens durà fins la sala més amagada i més gran. Allí ens hi reunim tot el grup amb una foscor absoluta. El primer que es nota és un olor molt forta com sulfurosa, possiblement sigui de la fermentació del matalàs d’algues que allí s’hi acumulen. En dos racons de la sala que pot tenir una quinzena de metre de diàmetre per quatre d’alt, s’hi acumula un gruix important de posidònia que les corrents han anat acumulant i que l’aigua i la temperatura van descomponent. Hem dit que la cova no se li coneix nom i, els nostre guia li denomina “cova algues”.
Per dinar fem una parada a cala Macarelleta, una altra de les joies d’aquesta costa. Havent dinat ens dóna permís d’anar tirant al nostre ritme fins arribar al cap d’Artutx. Bé el punt de recollida el farem a d’urbanització del costat. El millor de tot ha estat el coincidir la nostra arribada amb la posta de sol i la visió de la costa nord de Mallorca.

Quins dies!

Dissabte a primera hora vaig anar a la punta del Cap de Creus. La meva intenció era aprofitar el temporal per anar practicant la fotografia de baixa velocitat. El matí era preciós, núvols amenaçadors cobrien el cel i la mar estava completament excitada amb unes onades d’una alçada considerable. També em vaig emportar el meu equip de navegar amb caiac, per si les condicions eren oportunes i anar a les 10 h. a Portlligat a trobar els companys de l’Escola d’en Mar.
Quan començo a fer fotografies em quedo absolutament absort i em perdo totalment amb les meves cabòries, les hores em passen volant. Quan em trobava al costat d’un pescador de canya observant i comentant l’espectacle que hi havia al mar, vaig adonar-me que els companys de l’Escola d’en Mar passaven per davant nostre, se m’havia passat l’hora i quina enveja que em van donar!
Resulta que aquest dissabte l’aigua bullia, i bullia degut als empaits de les tonyines a les moles de peix que el mar havia empès fins la costa. Era un espectacle digne d’un entorn salvatge i primigeni com és el Cap de Creus. Sobre una superfície ondulada per les onades, centenars..., milers de gavines s’agrupaven en diferents punts, elles senyalaven el lloc exacte on es produïen aquests empaits. A sota d’aquell punt, moles d’anxoves i sardines intentaven fugir dels atacs de les tonyines i al festival se li van sumar els dofins. Aquestes moles espaordides quan arriben a la superfície són atacades per les gavines i gavians que aprofiten els desconcert per anar capturant aquestes proteïnes fresques. L’ escena es repetia a la vegada en diversos punts entre s’Encalladora, Sa Rata, Messina i Portlligat. Els espectadors d’aquest grandiós espectacle érem, quatre pescadors del sard, els companys de l’Escola d’en Mar que infalibles a la cita de cada dissabte formaven part d’aquell paisatge i els ornitòlegs que des de la punta del CdC feien el cens mensual d’aus marines. Per cert destacarem l’albirament de 1.800 exemplars de gavina capnegra (Larus melanocephalus), 220 exemplars de xatrac bec llarg (Sterna sanvincensis), un de gavina menuda (Hydrocoleus minutus), una gavina tres dits (Risa tridactyla) i tres gavots (Alca torda) entre moltes altres espècies d’ocells.
Quan tornava a casa em sentia absolutament satisfet i agraït de viure en un espai com aquest. És del tot urgent protegir la franja marítima de la costa empordanesa.
Al sortir a primera hora la meva companya em preguntava si estava boig de marxar amb aquell mal oratge que feia, però us ben juro que aquesta terra sempre et recompensa l’esforç de visitar-la en els dies de meteorologia dura.

Menorca 3

Diumenge al mati tenim l’etapa reina, iniciem la travessa de la costa sud. Per fer-ho ens dirigim fins l’alçada de l’illa de l’Aire i d’allí anirem fins la cala d’En Porter, quasi bé la meitat de la costa sud.
L’illa de l’Aire ens rep amb una imatge de postal, cortines blavoses de pluja guarneixen el fons, l’illa plana està presidida pel seu far ratllat de blanc i blau. Avui la mar que l’envolta està de llevant i a la platja les gavines corses esperen que les onades els hi porti el menja fàcil.
Nosaltres sortim des d’un punt arrecerat, d’altra manera entrar a l’aigua hagués estat dramàtic amb la mar de fons que teníem però l’excel•lent coneixement d’en Toni dels punts d’avarament permet fer-ho amb tota seguretat.
La costa és molt atropitzada en la primera part, els penya-segats d’uns 12 metres d’alçada a l’ inici de l’etapa, al final, acaben amb uns de molt més alts. Tota aquesta costa està formada per roques carbonatades les quals són susceptibles de ser fàcilment erosionades per l’aigua. És un cosit de coves de tota mena, n’hi ha amb obertures com pòrtics catedralicis coronats per estalactites amenaçants de més de quatre metres de longitud, d’altres són veritables gateres de casa de pagès que tan sols un caiac poden travessar, n’hi ha que estan intercomunicades i d’altres en el seu interior tenen naus de sostres altíssims. La mar de fons ens impedeix entrar en algunes d’elles, en altres, i un cop a dins sembla que estiguem en una batedora.
La travessa d’avui ha estat senzillament sorprenen, desconeixia aquesta costa, fins i tot me’n havien parlat malament, però ara que l’he recorregut me n’ adono del concepte equivocat que en tenia. Un excel•lent!

Menorca 2

Dissabte tenim el grup al complert, després d’algunes anades i tornades a l’aeroport ens hem ajuntat els 19 components. Avui és el dia que el vent es posa de llevant i fort, i amb un criteri excel•lent, en Toni ens porta al bell mig de ciutadella, a la zona nocturna on ja no hi queda cap noctàmbul. Aquest punt és famós per les seves rissagues desastroses, però avui es mostra calm, assoleiat amb una temperatura agradablement primaveral. Ens posem tots a l’aigua, els nous d’avui són Anika, Pilar, Eva, Jordi, Josep, Mauricio, Manel, Xavier i Miquel.
Sortint del profund port de Ciutadella virem cap a nord i recorrem aquesta costa antropitzada de penya-segats verticals però no molt alts. Passem per davant d’un dels primers hotels que es van fer i que hores d’ara estaria fora de tota normativa urbanística. El primer que em sorprèn és la gran quantitat de coves existents, així com, d’accessos al mar amb forma d’escalinates esculpides a la pedra.
Sortosament el mar està “encalmat”, tan sols hi ha una mica de mar de fons que ens impedeix l’entrada a les coves més exposades; però les més grans i protegides, així com els arcs els podem travessar fàcilment.
Un altra cosa que em sorprèn és la gran quantitat de coloms que es refugien en aquests roquissars, ells són la base alimentària d’una bona part dels rapinyaires que també hi viuen i majoritàriament són coloms roquers (Columba liva). Hem vist una gran quantitat de falcons, crec que és de les més grans densitats que mai he vist. Destacarem alguns rapinyaires com: Falcó peregrí, esmerla, xoriguer, falcó mostatxut, falcó de la reina, aufrany, aligot, milè reial i milà negre, arpella, àguila calçada, esparver, òliba i m’ha sorprès veure un xot en plena nit al mig d’un carrer de Maó. Ostres! em deixava la magnífica àguila pescadora, que cria en aquestes costes i que s’alimenta de....
El grup ha navegat fins arribar a la punta Falconera, a la vora del cap Bajolí, allí quedàvem més exposats a llevant degut a la inflexió que fa la línea de costa amb direcció est. En aquest punt el patró ha donat l’ordre de virar i tornar a port, és en aquest moment quan s’ha produït la reacció pròpia identificativa, que ha estat d'anar cadascú pel seu costat, a l'hora d'enfilar la línea recta cap a port i no s’ha tingut en compte l’efecte de l’abatiment. Gràcies a aquest fet ens hem guanyat la primera classe de navegació del mestre Toni i la primera i única “reprimenda merescuda”. A partir d’aquell moment hem anat fins com la seda i les altres lliçons de navegació han estat a petició de les nostres ments assedegades de coneixement marí.

Menorca 1

Divendres 28 d’octubre, una llevantada espetegava sobre la costa del principat quan nosaltres ens dirigíem cap a l’aeroport de Barcelona. Ho teníem tot a punt des de feia moltes setmanes, però havia aparegut l’incontrolable, el temps. La previsió no podia ser pitjor: llevantada i posteriorment un parèntesi seguit de vent de sud cada cop més fort. La gent del món del caiac diuen de Menorca que quan fa nord te’n vas al sud i quan bufa sud te’n vas al nord i ves per on nosaltres llepem un llevant..., tanmateix, cosa ben normal per aquestes alçades d’any. Confesso que me’n anava cap a Menorca una mica depre, pensant que ens passaríem els dies dins de casa jugant a les cartes o resseguint el viacrucis de les tasques de tota la costa. Per sort i el coneixement d’en Toni no ha estat així.
A l’aeroport de Menorca ens ve a rebre en Toni Albert de kayaking Costa Brava. Un dia haurem de parlar d’ell, es mereix un capítol a part. Nosaltres portem moltes ganes d’anar a l’aigua i ens diu que la costa nord encara està navegable. Proposa fer el sector de Cap Favaritx i sense dinar ni res ens enfundem els caiacs i a les tres de la tarda ja ens trobem navegant direcció la badia d’Addaia, magnífic refugi pels navegant en dies de tramuntana, la bocana es troba protegida per un illot i la badia té molt de calat i és molt llarga.
Sortint d’allí ens dirigim cap al Cap Favaritx, hi ha una mar de fons força formada, el celatge és tenebrós i al arribar al far l’espectacle és inoblidable. No sé si són les ganes però, el lloc m’evoca un paisatge britànic i tan sols els he vist a les pel•lícules. Just al tornar de la punta a una companya no se li acut res més que voler practicar un rescat assistit en condicions de mar de fons..., com és el primer dia se li dona el gust de fer-ho.
La fatiga de la jornada ha fet que unes companyes hagin demanat de plegar en una platgeta que hi ha molt a prop del far i així ho fem. Ja hem fet l’aperitiu de Menorca. Bellíssima passejada.
El grup el formem: les cadaquesenques Patri,Natalie Corcoll i Natalie, la castellonina Clàudia Turró i els cadaquesencs Rostia, Múturs, i Siscu, com a patró tenim al Toni Albert. Tots acabem a l’estació base, una casa llogada a Fornells que ens surt a 100€/persona tota la setmana. Aquesta vegada serem els “senyors” de Fornells, al menys això deien els del grup anterior i que ja se’ns escau molt be.

Finalistes al concurs Fotokayak

Estimats lectors hem estat seleccionats per la final del concurs de fotografia Fotokayak del Saló Nàutic de Bcn. Avui hem rebut aquest correu-e.:
La imatge “evasió” ha estat seleccionada per la gran final
Recorda que la exposició Fotokayak tindrà lloc del 5 al 12 de novembre durant la celebració del Saló Nàutic
El fallo del jurat tindrà lloc el 12 de Novembre a les 18.00 hores
Salutacions del equip Fotokayak
Penseu que arribar a la final és un èxit de tots ja que aquesta imatge va estar escollida directament per tots vosaltres, podem estar contents de ser dels 12 finalistes.
P.D.: Aquests dies he estat desconnectat a Menorca, m'haureu de donar una mica de temps per explicar-vos el que he fet...., ara mateix em poso a treballar...

Menorca.

Divendres quinze membres de l’escola d’en Mar de Cadaqués ens en anem a Menorca. La intenció és de navegar tot el que la meteo ens deixi. El risc és molt alt de quedar-nos a terra per la mala mar, però les ganes d’estar junts i gaudir de l’illa ens consolarà en cas de no poder anar a l'aigua.
Us prometo que a la tornada us ho aniré contant de mica en mica...., amb paraules (poques) i amb les imatges(més).

Feristeles petrificades.

Aquestes imatges han estat robades al paisatge geològic del Cap de Creus (CdC). Divendres al cap vespre la tramuntana estava de baixa, quan això passa, l’atmosfera queda molt transparent, fins i tot arran de costa, i com que la lluna surt tard, es donen les condicions per practicar la fotografia nocturna amb l’aplicació de la il•luminació artificial. Aquesta assignatura la tinc pendent de practicar i cal aprofitar qualsevol situació per fer-ho.
Aquesta tècnica, tot i que és això, molt tècnica, la practico d’una forma força intuïtiva. El problema és que una sessió d’un parell d’hores dóna per poc mes d’un parell o tres d’imatges, que ara us presento sense comentar i que espero que us agradin.

Cap Norfeu 2011

Aquest diumenge s’ha celebrat la Travessa de Cap Norfeu, La mar ha jugat una mala passada als nedadors i el que és una de les millors travesses de natació a mar obert no s’ha pogut celebrar degut a la forta maror que hi havia. Avui Orfeo s’ha quedat sense la nostra companyia.
El vent de SSE ha anat pujant de intensitat i en el moment de la prova girar el cap era una temeritat, desconec la capacitat dels nedadors però, se’m fa difícil pensar quin percentatge d’ells hagués estat capaç de fer-ho, crec que molt pocs ho podien fer.
Els acompanyants del caiac ens hem anat concentrant a les 8 h. a la platja de Montjoi. El club Pagaia aportava les millors “espases” del club, avui a més anaven acompanyats d’un dels més grans caiaquistes de Galícia, en Manolo Pastoriza, i per part de l’equip de la “Mardamunt” hem estat tres, la Rosa Bardés, l’Albert i jo mateix.
De camí a Montjoi ja es veia un mar mogudet i un cop a la platja la brisa marina cada cop agafava més força. Hem sortit de Montjoi amb la intenció de fer el curri per la paret de Norfeu, però un cop a l’alçada de la torre de guaita, hem vist com el mar passava de marejol a maregassa, a l’alçada del Cavall Bernat i al Gat ja teníem un ball de bastons, una onada de SSE que s’anava fent cada cop més important i trencada, una mica de mar de fons de nord i un important rebot de les parets de la Punta de Norfeu. En aquells moments la Rosa comandava el nostre esquifit grup i, amb molt bon criteri, ha navegat sempre separada dels penya-segats. L’Albert i jo que fèiem el curri però teníem poques opcions de que ens piqués alguna cosa al anar tan separats de la costa, i millor que hagi estat així, perquè de picar-nos algun peixot no l’haguéssim pogut treure, al menys en aquell punt. Mentre el caiac semblava una baldufa al mig d’aquell mar, m’anava imaginant com s’ho farien els nedadors per avançar en aquelles condicions i com ens ho faríem nosaltres per anar al seu ritme i no acabar dins l’aigua fent-los-hi companyia. Però sense la capacitat natatòria que ells tenen, impossible. Després m’he adonat que avui les barques de suport eren més aviat escasses (2-3), amb la qual cosa anava vèiem moltes ombres a la viabilitat de la prova. Amb la Rosa i l’Albert hem comentat la situació, i hem fet la conya de que en arribar a Jóncols ens anàvem a buscar el cotxe per no haver de tornar pel mateix camí! Un cop a la platja de Jóncols ens hem dirigit a buscar als organitzadors per comentar les dificultats òbvies de fer la prova,però abans de dir res, ja ens han donat l’ordre de pujar al vaixell de transport d’acompanyants per retornar tots plegats fins Montjoi i fer un pla B, descafeïnat, però que permetés als 170 atrevits nedadors, entrar a l’aigua a nedar, que és el que més els deleix.
La natura té això, ella mana i ignorar-ho pot sortir molt car, pots atrevir-te amb ella però no en dubtis ni un moment que un dia o altre t’emportaràs un bon ensurt. Un dels companys que ha arribat tard, ha sortit sol i ha acabat en un naufragi, per sort ens l’hem trobat quan tornàvem amb barca de Jóncols a Montjoi i tot ha acabat amb una aventura per comentar i aprendre. Un altre caiac doble que també ha sortit sol (com sempre! ;-)) ha tingut la sort que els hem pogut avisar quan es dirigien cap al ball de bastons i s’han salvat de passar un mal dia. Sempre s’aprèn alguna cosa nova.

Reflexió sobre les travesses a mar obert.

El proper diumenge 23 d’octubre es fa la travessa de Cap Norfeu i ja en són unes quantes. S’ha fet la Transfronterera, la Marnató, la Radikal Marbrava, la Badia de Roses…, queda la Marató de TV3 de les Medes, etc., etc.
M’agradaria obrir un debat CONSTRUCTIU sobre aquest recolzament que fem els caiaquistes als nedadors a mar obert.
La meva història amb aquest tipus de prova, comença uns anys enrera, quan es van posar en contacte uns nedadors que de forma lliure i no competitiva es trobaven per nedar a mar obert i necessitaven de la nostra ajuda. En aquells dies érem mitja dotzena de caiacs i una dotzena de nedadors els que hi participàvem. Actualment això ha canviat molt, per donar un exemple podem dir que la Marnató va acollir a uns 600 esportistes i una setantena de caiacs i la Radikal Marbrava va acollir dos centenars de nedadors i una trentena de caiacs. En aquesta mena de proves, ja siguin competitives o no, els participants han de pagar unes inscripcions importants (30-50€), que poden representar uns ingressos de desenes de milers d’euros pels organitzadors a part de la participació dels espònsors.
Personalment gaudeixo molt fent l’acompanyament dels nedadors i per poc que pugui m'agradaria continuar fent-ho. És un dia per veure a la gent que practica el caiac amb qui podem socialitzar.
El que potser s'està perdent és l’esperit inicial, el d’una trobada entre gent que compartim inquietuds paral•leles i que amb molt bona voluntat i sense interessos crematístics, volem gaudir del mar al 100% i de forma altruista.
Crec que hem de continuar participant en aquests esdeveniments, però els clubs no ho poden seguir fent per la patilla, o per una samarreta i un copet a l’esquena en aquells casos en que es cobra una inscripció. Fora bo que l'aportació de desenes de caiacs per part dels nostres clubs estigués compensat amb alguna cosa que beneficies al club que hi participa, digui-li material, ajut econòmic per la promoció de les activitats del club, o el que el club i l'organització pactin.
Malauradament els diners embruten les relacions entre els humans i això sempre ha estat així. Un cop les coses es fan per diners en el món del lleure, per mi perden força interès.
Després d'haver escrit aquest post, dissabte vaig trobar un nedador de la primera època i em va dir que li passa el mateix. Ell ja no participa en aquests esdeveniments per haver perdut aquell esperit dels pioners. Quina llàstima! Ell continua nedant a mar obert i ho fa sol o en petit comitè i per la cara que feia semblava molt feliç!
REFLEXIONEM COMPANYS!.... reflexionem! i després parlem-ne de bon rotllo i si ho podem arreglar, s’arregla i santes pasqües.

Molt aviat s’acabarà la crisi!

Després d’una primavera plujosa que s’ha allargat fins ben entrat el juliol, la vegetació del Cap de Creus (CdC) ha fet un creixement per sobre de les seves possibilitats. Han estat setmanes d’abundància, de desenvolupament sense aturador, tal i com ho ha fet la societat consumista que ens han dissenyat…
Ara, amb l’arribada de la sequera i la reducció d’hores de sol, el mantell vegetal ha entrat en una profunda crisi hídrica. Les proves les podem veure abservant la coloració de les fulles del pins penjats dels penya-segats, els de la imatge corresponen a la Punta Negra (Colera) entre la Beta Blanca i la cova d’en Xocolata, i tenen un verd molt esgroguissat. Sortosament això pot canviar molt aviat, i les pluges dels propers dies haurien d’invertir la situació de crisi que pateix la vegetació del CdC. Cal dir que la vegetació de casa nostra està adaptada a passar períodes d’estres hídric. Ho estem nosaltres d’adaptats a superar situacions de crisi? Tindrà la nostra societat una pluja revificadora. El canvi començarà quan identifiquem i fem desaparèixer els que l’han provocat i pasem a un nou sistema...No?

Dofi mort a la mar d'Amunt

Ha aparegut un dofí llistat (Stenella coeruleoalba)mort en una cala "indeterminada" de la mar d'Amunt. El temporal de tramuntana de fa deu dies el va "abocar" fins aquest punt. No direm el nom del lloc, per veure si la natura pot seguir fent el seu procès, que els necròfags també han de fer la seva feina sobre el cadàver. Això si, nosaltres ho comunicarem als amics de Ninam perquè en prenguin bona nota com a estudiosos i amants dels cetàcis que són.
P.d.: La Gemma de Ninam ens comunica que fa un parell de setmanes estava flotant pel costat de Massa d'Oros.

Travessa Cap Norfeu 2011

Aquest diumenge se celebrarà la III travessa Cap Norfeu. Com ja sabeu la tasca dels caiaquitses és molt important per vetllar la seguretat dels nedadors i poder-los guiar. Si tens caiac i vols donar un cop de ma, ens ho dius i t'apuntarem. Els socis del club Pagaia ja ho han fet via Club i els que van per lliure ho podeu fer pel Blog. No t'encantis que han de saber quants som el més aviat possible.
Els participants quedaran compensats amb una bossa regal de l'organització i el dinar a Roses un cop s'hagi finalitzat la prova. Dijous els hi passarem el llistat.

Ara sí!

Ara sí que ha començat la tardor i amb el “llevant de les botes” ha arribat el canvi. No us ho contaré amb paraules perquè no tinc el seu dò, però ho faré amb imatges que és l’anhel que pretenc abastar algun dia.
Tot ha començat amb una passejada el capvespre de divendres per la mar d’Amunt. Hores després amb la sortida del sol i una mar de fons molt formada hem recorregut amb la Rosa tot la mar d’Amunt a la cerca dels companys de l’escola d’en Mar i a la nit següent una passejada per Cap Ras, on he intentat captar, ajudat de la lluna, els efectes sobre la costa d’aquest suau llevant.

Malson.

Desprès de passar una nit d’insomni per culpa de les teories d’en Jordi Bilbeny que en el seu tercer llibre (El dit d’en Colom, Catalunya i la primera colonització americana) ens aporta més proves de la catalanitat d’en Colom i que la censura espanyola aplicada pels historiadors és “un muntatge perpetrat per tenir-nos bocabadats per sempre més amb unes gestes castellanes virtuals i perduts en el buit del nostre propi passat” ... i més tard acaba dient en la seva introducció d’aquest tercer llibre. : “El meu dit d’En Colom apunta directament a la consciència. És un dit indicador i a la vegada un dit acusador. Ja n’hi ha prou de badar. La credulitat infinita és pels nens de bolquers. No s’escau als científics. Però ja n’hi ha prou també de marginar, de silenciar, de perseguir, d’obliterar, de ridiculitzar. Som al final d’un trajecte. S’ha acabat l’era de la por i comença la de la gosadia. S’ha acabat l’era del silenciament forçat i comença la de la paraula al servei de la veritat. Cada vegada hi ha més intel·lectuals, escriptors, mestres, periodistes, polítics, gent d’arreu i de múltiples condicions i oficis que han vist la gran ensarronada amb preclaredat absoluta i que comencen a actuar per denunciar-la, sense més dilació. Com un impuls ètic, vital, regenerador. Seria trist que els historiadors fossin els darrers d’afegir-s’hi. El dit d’En Colom, mentrestant, els estarà assenyalant. Impassible”.
Amb lo feliç que jo era sentint-me lliure de culpa per la colonització de les amèriques, però resulta que ara ha de pesar sobre la meva consciència catalana tots els retrets que els hi feia als espanyols per fer totes les barbaritats en la seva conquesta del nou continent...., ostres! doncs resulta que els responsables en som els catalanets! No sé com digerir aquest engany secular al que hem estat sotmesos. Quina llosa pesa ara sobre la meva conciència virginal!...
Bé doncs, dimecres amerat d’una suor freda per aquest malson i aprofitant la festa imposada pels espanyols..., encara en plena fosca nit junt a dos companys més, l’Albert i en Manel vàrem posar les nostres “naus” a navegar, no molt lluny de Pals, lloc d'on va sortir en Colom pel descobriment d’Amèrica. No buscàvem les Índies, si no, quelcom més fugisser i pertanyent al món marí anomenat "bonítol". Malauradament igual que en Colom no va trobar les indies, nosaltres i una trentena de barques més que hi havia per la zona, no vàrem treure res més d’aquesta estimada mar que unes respectables oblades i espets. Això sí, vàrem tornar a navegar per la retallada costa de Roses, la qual, feia molt de temps, des d’abans de l’estiu, que no navegàvem. Vàrem gaudir d’una posta de la lluna espectacular, d’uns penya-segats il•luminats per un sol transparent que ens van fer veure que per segona vegada s’estan assecant les algues incrustants del batent de les onades. Ja són masses dies de minves! També vàrem poder veure que els desvergonyits corbs marins emplomallats han suportat l’anar i venir de les barques de l’estiu i no han mort d’inanició. Per tot això pagava la pena la matinada i la pèrdua d’hores de son. Un dia més hem gaudit d’aquest paradís i d’aquest temps regalat pel canvi climàtic.

Què passa amb el peix?

Sabies que cada espanyolet consumeix una mitjana de 45 quilos de peix l’any, quan la mitjana europea està en 22 kg i la mundial en 17 kg.
Si comencéssim a comptar el dia 1 de gener i tan sols comptéssim amb els recursos de la costa espanyola, a l'arribar el 9 de maig ja se’ns hauria acabat el peix!
Això vol dir que el peix que consumim la resta de l’any , més de la meitat, ha de venir de fora. Podem consolar-nos pensant que els portuguesos es quedarien sense peix molt abans, per Sant Jordi, seguits d’Alemanya i Itàlia que també ho farien pocs dies desprès.
Per exemple aquests dies els vaixells que es dediquen a la pesca del peix blau estan xuclant les moles del Cap de Creus i pels restaurants dels nostres poblets s’estan servint l’anxova fora de mida....
A tot aquest panorama hem de pensar que els anomenats “caladors” estan a punt de col•lapsar-se i tot gràcies a les millores tecnològiques que s’han anat incorporant als vaixells. Les polítiques pesqueres comunitàries han fracassat estrepitosament. També s’ha descobert el fals etiquetatge dels peixos, de manera que ja no sabem el que ens mengem. L’Universitat d’Oviedo diu que el 40% del lluç està mal etiquetada i ho diu una Universitat!
Ara diuen que hi ha una nova proposta sobre la taula per canviar de polítiques i fer-les més sostenibles, però ja han començat les pressions dels “lobis” de la pesca industrial per descafeïnar la proposta.
Amb qui podem confiar? Amb els polítics, amb els mercats..., amb la nostra consciència manipulada i enganyada pels mitjans de comunicació....., amb qui?
Amb el sentit comú i prou

Tocats per la Tramuntana.

Al Cantàbric, els surfers es passen la vida pendents de quan entren els vents de nord-oest que formen les grans onades per surfejar. A casa nostra, els kite i wind surfers estan tot el dia esperant l’entrada del nord per anar a l’Escala o Port de la Selva. Doncs, escolteu-me bé, hi haurà un dia no molt llunyà que els caiaquistes estaran pendents de l’entrada de la tramuntana per anar a Portlligat a negociar-la i passar-ho molt i molt bé carregant-se d’energia com mai. Ara ni porten cabell llargs, ni fumen herbes bones, però sí que us puc dir que pugen fins els núvols cada dia que practiquen la tramuntana.
La sensació d’encarar-se a la tramuntana i deixar-la que t’empenyi amb tota la seva plenitud de forces, mentre tu l’aguantes i, guanyar-li uns metres quan ella et deixa avançar, és un joc d’estira i arronsa que no us ha d’arronsar, ans al contrari, us ha d’esperonar a jugar-hi. Això sí, molt de respecte i en sortireu plenament gratificats. Una advertència, si ho proveu, aneu amb la gent de l’escola del Vent (d’en Mar) de Cadaqués per iniciar-vos-hi i penseu que crea addicció!
Us deixo l’escrit de l’Albert que dissabte va tenir la primera experiència amb ella.:
Dissabte passat havia quedat amb l'Eduard per anar a Port Lligat i sortir amb la colla de l'escola d'en Mar, l'objectiu era tocar la tramuntana des del Kayak, ja que porto molt temps navegant pel Cap de Creus, però mai he sortit amb tramuntana, (Per raons de sentit comú).
Així doncs després de les presentacions pertinents ens varem enfundar en els nostres Kayaks i vam començar a avançar per la badia de Portlligat, en Mútur, expert palista de tramuntana així com la resta de components de l’escola d´en Mar, em donava les darreres indicacions, abans de quedar exposat als cops del vent i les onades. Em deia; ara sortirem de la protecció de la badia i el que has de fer d'immediat es orientar-te cara al vent, sobretot que no t’escombri! encara'l i paleja aguantant les ráfagues, aprofita a palejar fort entre ráfaga i ráfaga, tens uns trenta metres de lluita i després quedaràs a recer dels penya-segats que tindràs davant, en aquell punt ja tot serà mes fàcil, i jo assentint i posant tota l'atenció en les seves indicacions em vaig llençar a palejar direcció a mar obert, giro a l'esquerra per encarar-me a la tramuntana i començo a palejar que això va de valent!, veia tres companys davant meu palejant a cop de vent, en mig d'un mar ple d'onades i escuma blanca, jo al seu radera intentava veure entre les esquitxades que aixecava cada ràfega, les onades que trencaven a la proa i la tramuntana; que m'empenyia capa enredera, jo valent de mi i sentint-me capaç, remava rapit i amb força per agafar velocitat i passar rapit aquells trenta metros a mar obert, Però entre tanta aigua que s'aixecava i tanta onada i tant vent, m'anava adonant que els companys cada cop estaven mes lluny i dels penya-segats que em donarien protecció hem separava una franja de mar ple de crestes blanques, portava un ritme frenètic de palada darrera palada, per no perdre terreny, m'anava recordant dels trenta metros d´en Mutur i començava a pensar que eren els trenta metros mes llargs de la meva vida, segur que ho havia entès be? No hauria dit tres-cents metros? Però jo seguia palejant de valent, només que a aquestes alçades tenia la boca ben oberta casi desencaixada intentant empassar el màxim d'aire possible, perquè els pulmons em demanaven més combustible per tant esforç, m'adonava que la tramuntana i l’aigua salada s'arremolinaven a la meva gola de tan oberta que tenia la boca i a cada palada expulsava un profund esbufec, com els tenistes quan piquen la pilota, sols que a cada esbufec anava perdent pistonada i la sensació d’esgotament es començava a fer patent en els meus braços, cames i ànima, a la fi una rafega m'agafa per proa i com si res, em gira i em deixa paral•lel al vent , petant-me les onades pel costat, jo intento rectificar, però m'adono que els braços ja no responen, i prenc consciència de la derrota. Penso que la única opció és fer un acte d'humilitat i cedir el seu espai a la tramuntana, batent-me en retirada, esbufegant giro i agafo el camí de tornada, abatut i adonant-me que havia arribat al meu límit, i que rapit vaig arribar a aquest límit! no crec que haguéssin passat ni quinze minuts! es així com un pren consciencia de la pròpia petitesa davant dels elements, la tornada va ser molt ràpida, propulsat pel vent de popa i les onades, en un tres i no res vaig arribar a la badia de Portlligat, escortat per dos dels companys que m'han acompanyat per ajudar-me ha arribar a bon port. I mai mes ben dit!
A tots us dono les gràcies! Per l'experiència i perquè m'heu fet sentir molt protegit tot i estar en mig d'aquell vendaval. Una paraula que ho defineixi tot:
BESTIAL!!!!!!! Ens hi tornarem a trobar aviat!!!!!