A l’estiu s’ha de parlar de meduses i mosquits.

Aquests dies d’estiu en que la premsa va escassa de temes, ja se sap, els polítics estan de vacances i deixen molts espais buits. Uns dels temes recurrents que es tracten són les meduses i els mosquits.
Solen ser temes d’un cert interès, aquest és el moment de l’any en que gran part de la població surt de la seva bombolla protectora, que és l’ambient urbà i entra de ple en contacte amb la natura.
Aidà !!! aquesta natura cada cop més maltractada, esta plena de bestioles agressives consorciades per fer-nos la vida una mica més difícil si cap.
Actuen com si fossin la revenja de tot el mal que li hem fet (a la natura), com un sistema de defensa i, una mica ja és així.
Els humans ens hem aïllat en els nostres nuclis urbans de ciment i ferro. Bona part de la nostra vida transcorre en un ambient absent de moltes substàncies (proteïnes) molt comunes a la natura.
En el cas del mosquit és molt senzill. Ell quan ens pica, ens inocula la saliva, aquesta actua d’anticoagulant, cosa que li permet aspirar la nostra sang sense problemes d’obturar els canals d’aspiració. En temps passats érem picats més sovint per aquestes empipadores bestioletes i, el nostre sistema immunològic, ja es coneixia aquesta saliva, aleshores la reacció al•lèrgica o de coïssor era més aviat curta o inexistent, al contrari del que ara passa.
Quan entrem al mar i ens creuem amb una medusa ens passa el mateix. D’entrada la mar no és el nostre medi, som animals terrestres, mal ens pesi a alguns que ens hi passem tot l’estiu en remull o dins del caiac. Les estimades meduses estan dotades d’un sistema de defensa i atac, per la qual cosa, utilitzen l’armament químic. Tenen un dispositiu anomenat cnidoblasts, que dispara unes “sagetes” carregades d’un còctel químic format bàsicament de proteïnes. L’entrada d’aquestes proteïnes dins del corrent sanguini, pot produir-nos reaccions molt espectaculars i doloroses.
Hi ha una medusa que realment és molt perillosa, és l’anomenada caravel•la portuguesa (Physalia phisalis), de fet no és una medusa, es tracta d’una colònia d’hidroïds i cada un d’ells té una funció concreta: Vela per la navegació, aparell digestiu, tentacles per la cacera i defensa. La seva “picada” pot ocasionar la mort, els seus tentacles són extremadament urticants, poden mesurar una desena de metres, s’han descrit longituds de fins a 30 metres. Es pot identificar per la seva “vela” gelatinosa, que li serveix per desplaçar-se segons quin vent bufa.
Els que ens banyem pel Cap de Creus podem estar tranquils, s’han vist en aigües de Murcia.
El millor que podem fer és no deixar d’entrar en contacte amb la natura, per molts motius, ara en tenim un altre i és que el nostre sistema immunològic ha de tenir la memòria fresca de totes les proteïnes que circulen per aquests ambients i d’aquesta manera no gratarem tant ;-).

Marnató 2010 una prova a mar obert una mica tèrbola.

Aquest dissabte hi ha la prova de la Marnató, és el tercer any que es fa, es tracta d’anar nedant des del Cap de Creus fins a Cadaquès,la distància és de 6.500 metres. La gran majoria dels nostres amics nedadors hi seran presents. Actualment hi ha uns 550 participants , una multitud!!! Per poder ajudar-los caldrà una bona colla de caiacs i barques. Qui vulgui anar-hi pot oferir-se a fer-ho.

Per part nostra tenim molts dubtes de fer-ho. Desprès d’estar tot aquest any donant el nostre abnegat recolzament al col•lectiu de nedadors a mar obert, ara en aquesta prova ens han aparegut alguns dubtes.
D’entrada és una prova de pagament, tots els inscrits han de pagar 50€, quantitat de diners gens menyspreable. Si comptem que hi ha 550 inscrits, això vol dir que la recaptació serà superior als 27.500 €, a falta dels que s’inscriuran durant aquesta darrera setmana..
També veiem que a la web de la prova hi ha una quantitat d’espònsors privats força importants, molts d’ells d’un nivell molt elevat: Estrella Damm, Coca-Cola, eDreams, Desigual, Revlon, etc. Tots aquests també hi deuen aportar la seva part, la quantitat d’aquesta aportació no és pública.
També hi ha institucions com l’Ajuntament de Cadaquès, El Parc Natural del Cap de Creus o l’Agència Catalana de l’Aigua, que hi posen el nom com a mínim. Bé, algunes “institucions” públiques hi posen alguna cosa més, per exemple l’any passat va haver-hi una avioneta de l’ACA, pagada amb diners públics, sobrevolant la prova per fer fotos aèries, fet que creiem que no és ètic i cal denunciar-ho per demanar responsabilitats, però en aquest país aquestes “minúcies” no són penalitzades, tot i ser públics i notoris.
Als caiaquistes se’ns demana que hi anem de forma voluntària a ajudar, si fos una prova gratuïta i sense recolzaments, seriem els primers en estar al davant. Així ho hem demostrat durant tot aquest any.
Però mentre hi hagi un grapat de gent i empreses que no expliquen públicament que és el que es fa amb els diners, i que fins i tot podria donar-se el cas d’haver-hi malversació de recursos públics, a nosaltres se’ns quedaria la cara de tontos i tindríem problemes de consciència en cas de participar-hi.
Per aquests motius no donarem el nostre suport altruista a la Marnató 2010, ja que es tracta d’una S.L. amb interessos molt concrets i, no d’un grup d’amics que es troben per nedar i prou.
Ens agradaria coneixer la vostra opinió.

Bandera negra

Cada any a principis d’estiu s’anuncia el repartiment de les “Banderes blaves” per les platges que estan en millor estat per al bany al nostre litoral. Avui farem un exercici contrari i nosaltres anunciarem alguns dels punts més degradats de la costa peninsular. Aquests punts surten en l’informe anual d’Ecologistes en Acció i es fa des de diferents perspectives (mar@ecologistasenaccion.org).

La construcció de zones urbanes s’ha incrementat un 50% en els darrers vint anys, dit així no fa mal, però si ens diuen, que en el període 2000-2005 s’ha urbanitzat a un ritme de 3 Ha per hora, aleshores si que impressiona. El premi se’l emporten els municipis de Fuengirola i Marbella a Màlaga.
L’informe també assenyala que a la majoria de llocs se salten a la torera la Directiva Marc de l’Aigua i dic a la “torera” perquè aquesta pràctica és molt típica de les comunitats espanyoles. La costa cantàbrica és la que està més mancada d’infraestructures dedicades a la depuració d’aigües. Hi ha un lloc tristament famós que es denomina la “cascada de la merda”, és al Parc natural de la Serra Gelada d’Alacant i té la bandera negra de vessaments d’aigües residuals. Si ho fem des de la perspectiva del punt amb aigües més contaminades, hauríem d’anar a Huelva, la zona industrial situada entre les desembocadures dels rius Tinto i Odiel, trobem el punt amb més contaminació química.
Finalment podrem dir que a Catalunya hi ha un punt negre, és la platja de la Barcelneta, lloc on els darrers cinc anys s’han gastat més de seixanta milions d’euros en la mal anomenada regeneració de les platges.

Un fenòmen d'afloració d'aigua freda a les nostres costes

Fa un temps que parlàvem d’un fenomen únic que es produeix al Cap de Creus el “cascading”. Succeeix quan a l’hivern la tramuntana bufa molt fort durant molts dies i acumula a les capes superiors de la Mar d’Amunt aigua molt freda i densa. Aquesta aigua arribat un moment es precipita i ho fa passant pels coneguts barrancs o recs, que no són res més que canalitzacions que condueixen aquestes aigües fredes cap al fons, tal i com ho farien les aigües d’un riu.

Aquesta setmana s’ha produït un fenomen invers. Durant el dilluns, aigües profundes i més fredes han aflorat a ran de costa i la temperatura de l’aigua ha baixat 6º C de cop, fins al punt de buidar les platges aquest principi de setmana. El perquè de tot plegat també bé motivat pel vent. Si observem la temperatura de l’aigua que hi havia a finals de la setmana passada a diferents profunditats veurem que, en els primers cinc metres l’aigua estava a >23,5 ºC, mentre que per sota l’aigua estava significativament més freda <16,68. Quan això passa es diu que entre les dues capes, la calenta de superfície i la freda de sota hi ha una líne imaginaria denominada “termoclina”, que actua de frontera entre les dues masses d’aigua i que impedeix que es barregin.
Aquesta aigua menys densa que hi havia en superfície ha estat arrossegada per un vent de terra cap a mar molt fort, una garbinada. Al desplaçar l’aigua superficial, la que hi havia per sota ha aflorat i com la temperatura era molt més freda, la diferència ha estat notable i apreciable per tota la gent que es trobava per les nostres platges, fins al punt de convertir el bany en una temeritat.
Ara s’està normalitzant la situació i de mica en mica les diferents capes s’estan tornant a reordenar.

L'amenaça negra a les costes catalanes.

Dies enrere trèiem un post on es podia observar a la nostra zona geogràfica, quin podia ser l’impacta d’un vessament com el que hi ha al golf de Mèxic. Doncs bé, avui parlarem de coses més serioses i properes. Resulta que a les costes de Tarragona volen fer-se prospeccions per l’obertura d’un pou de petroli, com sabeu cada dia aquestes empreses s’arrisquen més a l’hora de fer les extraccions, al seu costat tenen els governs que els hi aplanen el camí. Per exemple els estudis d’impacte ambiental que els hi exigeixen ratllen el ridícul, en aquest cas que us expliquem, el treball de camp s’ha reduït a dos dies de mostreig! També hem de saber que la llei de responsabilitat mediambiental té unes carències que ens deixaria indefensos davant d’una catàstrofe com la del Golf de Mèxic.

Mireu si són sapastres aquests que treballen en l’àmbit de les explotacions petrolieres, que en les prospeccions que es van fer l’any passat per obrir aquest pou de Tarragona, en aquell precís moment, ja es van vessar un centenar de tones de petroli i allò tan sols eren unes prospeccions!

Actualment Repsol té obert, al jutjat nº 3 de Tarragona, un cas per la via penal pel delicte ecològic per aquest fet. El fiscal diu que es va tractar d’una greu negligència en el disseny de la instal•lació i en la previsió de riscos.

No podem deixar que aquesta gent actuïn sense control real. L’únic que pensen és en el benefici econòmic de la seva empresa i, se’ls hi en fot tot el que pugui passar respecte a l’impacte dels seus treballs sobre l’entorn més immediat com és el Delta de l’Ebre i les costes de Tarragona (mediambient i turisme).

Cada cop hi ha més pressió dels mercats i s’assumeixen més riscos. Posen en perill l’economia regional en pro de l’economia empresarial, en benefici d’uns accionistes que no han estat mai per aquestes terres i ni volen saber qui hi viu, absolutament encegats per tenir més diners.

Tenim algun dret que ens defensi i protegeixi de l’agressivitat de les corporacions petrolieres ???

Us imagineu haver de palejar sobre un mar mort o ple d’oli?

Mardamunt participa en la recerca al Cap de Creus.

La recerca al Cap de Creus està força deixada de la ma de Déu. Són comptats els treballs que s’hi fan i quasi nuls els que es divulguen.
Ajuda la ignorància a ser més feliços?
Tenim l’oportunitat de col•laborar en un treball de recerca del CdC i no la volem perdre. Ens agradaria tenir un model com el Barça, que potencia els joves valors que pugen amb força. Ara se’ns ha presentat l’oportunitat de participar en un treball de recerca senzill, de nivell d’institut, però no per això menys important. Aquests adolescents d’institut fan un dels aprenentatges més importants que rebran en aquesta etapa d’estudiants, en aquesta fase els hi pot entrar el “cuquet” o el “virus” de la recerca, és molt important per la nostra societat i pel bé del nostre planeta terra que apareguin bons científics. Ells heretaran el món que nosaltres hem espremut fins la darrera gota i ells s’hauran d’espavilar sols...
En Gerard Carbonell és un jove valor en alça. És un inquiet naturalista que està assolint un nivell de preparació molt alt. És un experimentat ornitòleg, la seva formació l’està fent amb molta voluntat i esforç, els seus padrins en el món naturalístic són dels millors ornitòlegs que hi ha al nostre país. Sempre amb el recolzament dels seus abnegats pares, que inverteixen moltes hores fent de taxistes, amunt i avall i no per portar-lo a les discoteques! com d’altres fem, si no pels treballs de camp.
El treball que ha triat per fer a l’ institut tracta sobre el bou marí al Cap de Creus. Ha estat a partir de la seva cerca per la xarxa que ens ha arribat a nosaltres. Ens ha demanat ajuda per poder dur a terme part del treball de camp i creieu que ens hi podríem negar?

“De bon principi ja sabia que al Cap de Creus s'estava mirant tot això del bou marí, llavors com a bon amant de la natura i de l'Empordà vaig decidir voler saber més sobre el tema i la millor manera per fer-ho era el Treball de Recerca. Llavors vaig anar observant que amb aquest treball aprendria coses com: conèixer les nostres costes i poder-ne fer una valoració pròpia de què tal estan. Els principals objectius del treball són, mitjançant dades i també la pròpia experiència, veure si aquest animal, el bou marí, podria arribar a establir-se a alguna zona del Cap de Creus i si és que sí, quina seria la millor. Per això mateix, qui millor que els caiaquistes del Cap de Creus per poder-me ensenyar els racons més inhòspits.”

D’entrada la nostra oferta incloïa anar a visitar les diferents coves que segons la toponímia local porten el nom de “Bou marí”, però més endavant intentarem visitar el màxim de trams de costa que puguem.
Diumenge vam fer la sortida des de Garbet i ens vam enfilar fins a Portbou, en aquesta població hi ha la primera cova que porta aquest nom.
El treball va consistir en entrar a la cova i intentar fer una topografia de la mateixa, dades aquestes fonamentals per saber si són aptes per servir de refugi de l’espècie. Com que de camí a Portbou hi ha dues coves més també les vàrem topografiar, són les d’en Xocolata a Colera i la d’en Xamuixa a la Punta d’en Gat i Llepis de Portbou.
Si alguna persona vol col•laborar en aquest treball d’acompanyament, serà rebut de molt bon grat.

A l'època estival tot si val...

Lliscant pel Golfet.

Divendres a la tarda, més ben dit, al capvespre, i és que quan quedes amb més d’una persona surten aquells imprevistos que eternitzen els preparatius i retarden les sortides. Dic això, perquè el meu gran error va ser no explicar la planificació del recorregut, etapes i tempos. En fi, que un planifica sol com un mussol i l’únic que en treu, és un estrès quan veus que no es pot complir el programa previst. Desprès d’haver agafat aire, ummmmmmm i haver-lo expirat suaument fuuuuuuuu, ens vam dirigir de Port de la Selva amb l’objectiu d’anar a dormir a Portaló.
El capvespre és la millor hora per estar a l’aigua. La major part de la població estan a la dutxa i preparant el sopar. Nosaltres lliscàvem suaument amb els nostres caiacs per la mar d’Amunt, tot gaudint dels tons suaus del cel que es reflectien en l’aigua cada cop més encalmada, i ens deixàvem emportar per aquestes bones sensacions, i així entrar en un estat de tranquil•litat interna que el dia a dia ens altera.

Vigilats pel drac de l'entrada de Portaló.

Entràvem a Portaló amb la darrera llum del dia, no havíem pescat ni un trist peix, però..., per sort, dúiem al sarró pa i acompanyaments diversos, i per fer-los passar teníem unes ampolles de vi xarbotat, però deliciós: Sinols de Vilajuïga i Joan d’Anguera de Darmòs (Montsant) Tot va ser consumit amb un tres i no res.

Reflex de la lluna a la punta del CdC

Un cop recuperades les forces i veient el món d’un altre color, va aparèixer la proposta d’anar a buscar la son mar endins. Havíem de donar la volta a l’illa de Portaló. La proposta va estar acceptada de molt bon grat i així ho vam fer. La única variant del recorregut va ser una petita ampliació, vam arribar fins “sa coua de s’Infern” i li vàrem donar la volta per fora a l’illa de s’Ecalladora. No us descriuré les sensasions viscudes, no tinc paraules per fer-ho...., eren molt especials i diferents. La tornada va transcórrer amb una lleugera mar de fons de popa que la va fer més agradable si és possible. Passades les dues de la matinada entràvem al sac, cansats i amb la garantia de tenir una plàcida nit a la “belle etoile...”

Soletat de l'albada a Portaló

A l’alba tornàvem estar en marxa, un cafè calent, una mica de sòlid i just quan el sol sortia per l’horitzó i il•luminava tota la línea de costa, ja estàvem a l’aigua fent el curri. Pla de Tudela, Sa Claveguera, Punta del CdC, cala Bona, Es Retaule i així anàvem passant suaument per entre totes les postals marineres d’aquest meravellós CdC. A aquesta hora les primeres llums solars banyen tot el paisatge , i els microdetalls es fan visibles des de molt lluny. Veiem els reflexes de les miques, el feldespat i tots els altres components d’aquest paisatge mineral corprenedor, aquest fenòmen dóna nom a algun dels accidents geogràfics com ara és el cas de l’illa de la massa d’Oros.
A les nou en punt estàvem a la platja de Portlligat. Saludats els nedadors, vam treure el fogó, la paella i ens varem disposar a fregir tot el peix pescat, bàsicament unes oblades i algun escadusser serrà. Tot això, davant de la mirada atònita dels que anaven desfilant per la contrada. No vindrà ara d’una nova transgressió de la normativa municipal de Cadaquès.

Portaló curull de gent al migdia.

Acabat l’exercici ens quedava tota la tornada. Va ser llarga, el sol que queia era impenitent, sortíem poc després de la una del migdia de Portlligat i vam fer un bany i l’aperitiu a Portaló, que a aquella hora estava curull de barques. A les cinc de la tarda arribàvem a Port de la Selva.

Navegant direcció la Punta del CdC

El moment més crític de la tornada va ser la travessa del Rec de sa Claveguera, hi havia molt de trànsit i tothom corria molt, barques de centenars de cavalls amb el gas a fons que el creuaven i als quals, vam acabar animant amb crits des dels nostres caiacs propulsats amb la força dels braços.

Sortida per al cap de setmana

Aquest cap de setmana hi ha l’entrenament dels nedadors a mar obert, tal i com vam dir, la sortida es fa des de la platja de Portlligat, el dissabte a les nou del mati. És una cita ineludible si volem que aquests nois puguin nedar amb seguretat per aquestes aigües curulles de perills. La nostra presència els fa visibles a les embarcacions, es tracta d’estar marcant l‘itinerari i interposant-nos entre ells i les llanxes.
Com que ens fa molta mandra anar a Portlligat per carretera i més ara a l’estiu, us proposem anar-hi per mar. Inicialment tenim la intenció de sortir de Port de la Selva el divendres a la tarda i anar fent camí, dormirem en qualsevol lloc apte pel descans i l’endemà ens arribarem a Portlligat per donar un cop de mà als nedadors. La tornada es farà el mateix dissabte per mar i cap a Port de la Selva. No hi haurà cap mena d’assistència tècnica, haurem de comptar amb les nostres habilitats i recursos per poder sobreviure durant la travessa.
Fer aquesta travessa comporta moltes emocions. Per exemple el divendres ens haurem d’enfrontar amb totes les embarcacions que van de tornada a Port de la Selva i que provoquen una mar de fons important. Esperem poder travessar Puig Gros amb seguretat. També presenciarem una posta de sol al mig de la mar d’Amunt i a darrera hora, quan el mar es troba més tranquil, qui sap si la bassa d’oli serà trencada pel salt d’un grup de dofins llistats o d’un grup de tonyines, que aquestes darrers dies ja es veuen. La nit l’haurem de fer lluny del nostre llit, sols, sense l’escalfor de la nostra parella, per sostre el cel estelat i el incordi dels mosquits omnipresents a l’estiu. A trenc d’alba s’haurà d’estar a l’aigua altra vegada, amb els ossos ressentits de la mala nit passada i un cert dolor reumàtic producte de la humitat de la matinada. El cafè amb llet serà substituït per un rosegó de pa i amb sort acompanyat d’una mica de fruita aixafada. Així us podrem anar explicant tots els perills i emocions als quals estarem exposats.
Hores d’ara hi ha apuntat un sol voluntari...
Els que no pugueu venir us ho contarem puntualment al finalitzar el cap de setmana i, els que us vulgueu arriscar a fer la sortida podeu contactar amb nosaltres.

Una escapada contradictòria

Mar de garbí davant de la punta del Pelegrí.

Aquest dimarts hem fet una sortideta…, hem anat a la boca del llop, a la costa de Roses. Iniciant el periple a mitja tarda tens dos “riscos”, trobar-te tota la tornada de les barques turístiques fent curses per veure qui arriba primer a port i la garbinada d’un dia d’estiu amb força 3-4 i onades de 70 cm d’alçada.
Per evitar trobar-nos de cara el retorn hem enfilat la carretera de Montjoi, on la perspectiva que tens al cap d’amunt, passat la Torre del Sastre i, les esplèndides vistes, ens permet corroborà la multitud de barques que han iniciat el retorn cap als ports de Roses i Empuriabrava.
El nostre destí és la platja de Joncols, la seva badia es troba arrecerada dels vents i permet fer una navegació plàcida. Som quatre caiaquistes amb ganes de passar una bona estona. A l’arribada saludem al Josep Cors que es mor de ganes d’acompanyar-nos, però encara té clients que encara no han tornat de la passejada. Nosaltres hem enfilat pel costat nord direcció la punta del Pelegrí, aprofitem per tirar els curris i provar sort. Conforme ens hi apropem la mar es mostra més excitada, davant les onades decidim dirigir-nos cap al costat sud i buscar el recer del cap Nofeu, allí podrem pescar tranquil•lament sense problemes, però avui no és un bon dia per la pesca...., els companys han entrat al clot del boc. Cap a darrera hora he tret un “rapala” nou de colors llampants i he provat sort amb els mateixos resultats. Aquesta vegada he buscat les aigües batudes del costat nord, al arribar a la punta del Pelegrí, he sentit uns altaveus que a tot volum i en diferents idiomes trencaven el batec de les onades contra ls penya-segats, era la barca “Don Pancho”, la nostra amiga, la que no respecta cap mena de codi ètic de navegació, i sempre va a la seva. Ara portava més de dos-cents passatgers direcció cala Joncols, van a menjar-se una paella i torrar-se amb sangria, tot ambientat amb música de l’estil de “y viva España” o dels “pajaritos”. Els desembarquen al costat esquerra de la platja,on hi ha muntat el xiringuito, els clients són d’alló més variat.

Més de dos-cents turistes asseguts a la "menjadora" disposats a tot.

Els que esperaven passar un capvespre en una cala idíl•lica del Parc Natural del Cap de Creus, s’ho miren atònitament sense entendre res del que està passant.
Turisme de qualitat, és el que moltes vegades venen els nostres politics com aposta de futur, però la realitat és aquesta, ahir entre el dinar i el sopar van passar prop de mig miler de turistes per una de les cales més boniques del CdC, es van atipar d’una excel•lent paella i molts d’ells van acabar torrats d’una sangria barata. El resultat ha estat, la platja plena de vòmits i orina expulsada pels delicats estomacs i bufetes dels visitants i un grapat de gent que es creia estar en una cala quasi verge, ara veia com era desvirgada per un model de turisme que encara no sap conviure amb una àrea protegida com és el parc natural.

Posta de sol a la cala Joncols-Canadell

ens varem escapar d’aquell espectacle depriment i vam transgredir la llei fent una navegació nocturna per passar una bona estona en un amagatall exclusiu. Passat el temperi i amb el quart de lluna creixent que il•luminava la badia ens vam retirar tot desitjant que arribin dies millors i fent-nos unes preguntes com: quin dret empara a l’empresa que des de fa molts i molts anys, massa anys, té una actitud tan agressiva cap a l’entorn del CdC i la gent que ens movem per aquestes aigües?

Entrenament de natació a mar obert

Els companys nedadors tenen previst fer un entrenament aquest dissabte, es tracta de preparar-se per una de les curses a mar obert amb més participació: la “Marnató”. Per fer-ho volen estar al lloc on es realitzarà la proba oficial, la mar d’avall.

La sortida serà des de Port Lligat a les nou del mati, el recorregut es decidirà el mateix matí i estarà condicionat per la meteorologia. Tenen ganes d’anar fins l’illa Messina.
Trobareu més informació al blog de neda el món.

Torna la balena gris a la Mediterrània.

Eschrichtius robustus és el nom científic de la balena gris que havia desaparegut del Mediterrani i de l’Atlàntic al segle XVII-XVIII degut a l’activitat balenera. Doncs resulta que el dissabte 8 de maig un grup de científics del Centre de recerca de mamífers marins d’Israel (IMMRAC) va veure un exemplar d’uns 12 metres i 20 tones de pes a 1,5 milles davant del port de Herzlinya.
Aquesta espècie actualment té dues poblacions, una d’elles és relictual i s’ubica a l’oest del Pacífic, entre el mar d’Ojotsk i la península de Corea, la població estimada és de 130 exemplars, 25 de les quals són femelles. Aquesta espècie està declarada en perill crític d’extinció. L’altra població és la del Pacífic est i té una població d’uns 22.000 individus. Podríem dir que està força més ufanosa que la de l’oest.
La teoria dels científics és que aquest exemplar procedent de la població del Pacífic Est, ha arribat a la Mediterrània després de creuar el pas del Noroest, ubicat a l’Atlàntic Nord i, que des de l’any 2007 i, com a conseqüència del canvi climàtic, cada estiu es fon el gel i s’obre. Com que les balenes grises als estius es troben al mar d’Alaska alimentant-se, és probable que aquest exemplar s’hagi “colat” cap a l’Atlàntic primer i, posteriorment hagi baixat per les costes europees per penetrar a la Mediterrània. Fóra bo saber si això ho ha fet aquest exemplar solet o anava acompanyada de més familiars, si fos així, ens trobaríem davant de la possibilitat de recuperar una espècie extingida fa segles!!!...., si és que al final totes les coses tenen la seva part positiva i el canvi climàtic també.
El més fort d’aquesta història, és que a finals de maig, aquest mateix exemplar, vist a les costes d’Israel, va ser observat a prop del port de Barcelona. Aquesta informació ha estat facilitada per l’associació Submon , dedicada a l’estudi del medi marí. Setmanes més tard esperaven que passés per l’estret de Gibraltar, però per allà no ha estat vista...
Aquesta tardor quan anem amb caiac haurem d’estar atents, si veiem una balena amb l’espiracle ubicat molt enrere i amb taques grises podrà ser ella!!!
Caldrà avisar a la gent del projecte NINAM i ells sabran fer córrer la informació pels canals correctes.

Observat un grup de dofins al Port de la Selva.

Ahir a darrera hora de la tarda ens trobàvem recollint una mica de peix de roca per sopar i ens vam creuar amb en Rai, ell és instructor de caiac de Skkayak i guia a la zona del Cap de Creus, bon esportista que mostra una sensibilitat especial per tot el que envolta al món del caiac. Fins i tot ahir, que iniciava el seu dia lliure, ho aprofitava per anar a fer nit a la mar d’Amunt. És un enamorat d’aquesta costa i de les seves riqueses naturals, i el millor de tot, amb ganes de transmetre tota aquesta informació i compartir-la. Doncs va ser ell que ens va dir que al passar per la carretera que uneix Llançà amb Port de la Selva, va observar un grup d’uns vuit dofins que passava relativament a prop de la costa. Possiblement que es tracti del dofí llistat (Stenella coeruleoalba), aquesta espècie de dofí sol nedar amb grups nombrosos i és força comú de veure per aquestes aigües del CdC, tot i que és més fàcil de veure’l allunyat de la costa. El dofí mular és el que s’apropa més freqüentment, a la costa i la gent.
Estic segur que molt poca gent els ha vist, i és que el do de l’observació de l’entorn, no és un do comú. De vegades he pogut observar un fet sorprenent i adonar-me que tan sols jo l’estava veient. Fa unes setmanes, mentre navegàvem per la mar d’Amunt, vam veure com un falcó peregrí caçava, en ple vol, una au en migració. La va decapitar al vol, després d’un vertiginós picat de més 250 km/h, i posteriorment, abans que el cos de la víctima s’estavellés contra l’aigua, la va recollir amb les urpes i se la va emportar fins al penya-segat per cruspir-se-la. Només nosaltres ho vàrem veure i mira que en aquells moments hi havia tres barques a la zona.
Hem d’estar atents a tot el que ens envolta, si ho fem, gaudirem plenament d’aquest regals que ens ofereix la natura, i que fan que un dia normal es converteixi en especial.

El coral vermell ho té negre.

Una de les joies més preuades del CdC és el coral vermell (Corallium rubrum). Un recent estudi realitzat per científics francesos i catalans han demostrat que la recuperació de les poblacions de coral és extremadament lenta. Aquests estudis s’han realitzat en les reserves marines franceses, ja que aquestes tenen més de 25 anys d’existència, concretament s’ha fet a la de Banyuls, una altra de Carry-le-Rouet a prop de Marsella i la de Scandola a Còrsega. Aquestes reserves són molt adients per veure l’evolució de les poblacions de coral, ja que l’impacte més gran que té aquesta espècie, és l’extracció abusiva que se’n fa a tota la costa.

L’estudi ha estat publicat a la revista “Marrine Ecology Progress Series” i demostra l’ecel•lent funció que tenen les reserves en la lenta però segura recuperació de C. rubrum. En aquestes reserves hi ha colònies d’extraordinari tamany, si les comparem amb les del resta de costa, això ha pogut ser gràcies a una bona gestió i vigilància de la costa. No ni ha prou a legislar, també s’ha de fer complir!
Al CdC actualment s’està explotant i les llicencies d’explotació són limitades, però això no treu que encara hi hagi l’acció negativa dels furtius. Quantes vegades hem vist el moviment sospitós de les embarcacions locals i franceses per la costa de la mar d’Amunt. A diari hi ha l'acció de la pesca furtiva a la nostra costa. Quantes vegades us heu creuat amb algun Servei de vigilància? MAI.
Els investigadors han dit que amb trenta anys més de protecció no ni ha prou per recuperar l’estat de les colònies dels anys seixanta, època en que el diàmetre era de 45 mm.
El coral vermell ha d’arribar a ser una colònia madura per poder tenir una gran capacitat reproductora i assegurar la persistència de l’espècie.
A veure quan arriba el dia que ens posem a treballar per protegir l’apreciat coral vermell del Cap de Creus, d'altra manera pot ser que arribem tard.

Els limits de l'absurd

Detall de cala Serena plena de plàstics.

L’ incredulitat davant la noticia deixa pas ràpidament a l’indignació. Resulta que el Departament de Medi Ambient de la Generalitat ha multat amb 3000 Euros a l’Ajuntament de El Port de la Selva per netejar les platges del seu terme incloses dins del Parc Natural del Cap de Creus. L’Ajuntament, com fa cada any abans de la temporada turística, va enviar a la Brigada Municipal a netejar les cales del Cap de Creus, que queden molt plenes de brutícia dipositada pels temporals d’hivern, la qual cosa afecta negativament a l’ imatge que es pretén oferir al visitant. Doncs bé, el Departament de Medi Ambient sanciona a l’Ajuntament perquè les platges del Cap de Creus no son competència seva, ho son del Parc. Res no importa que la costa resti bruta perquè el Parc no la neteja, es mes important deixar clar de qui es la competència.
Qualsevol persona equilibrada pensaria que errors com aquest es poden produir, però que desprès algú se’n adona de la bestiesa i rectifica, però no, el recurs formulat per l’Ajuntament ha estat denegat, ja que la sanció, segons el Departament, s’ajusta a dret.
Les regulacions son un invent dels humans per facilitar la convivència . Unes normes consensuades i ben aplicades eviten mals majors. Els interessos personals sovint provoquen conflictes, que en un estadi inicial de la civilització poden ser simples, del tipus ramader que vol que la seva vaca pasturi i pagès vol que no ho faci al seu hort, o be, senyor neteja casa seu i llença la merda per la finestra i senyor que passa pel carrer no vol que li caigui a sobre. A mesura que les civilitzacions es fan complexes, les normatives també ho fan, nomes cal pensar en les regulacions del tràfic aeri, o dels mercats financers per posar exemples actuals. Però el que no hem de perdre mai de vista es la finalitat facilitadora de la convivència de les regulacions. L’absurd de la sanció que motiva l’article ens indica que ja hem traspassat la ratlla vermella, hem perdut l’objectivitat i l’arbre no ens deixa veure el bosc. Hi ha tal quantitat d’administracions i organismes amb competències solapades, Parc, Ajuntament, Departament de Medi Ambient, Dirección General de Costas, Guardia Civil del Mar,…que sovint el resultat es la inacció.El Parc hauria de treure la merda, no ho fa, però en canvi posa rètols estèticament ofensius a cales que sense retolar serien encara mes paradisíaques. La pesca furtiva es regulada, però la regulació no es fa acomplir. Qui demana permisos de pesca als francesos que ens visiten buscant l’anarquia que no troben al seu país ?

Vista general de cala Serena...els plàstics no es veuen.

A on si queda clar que la llei s’acompleix es al mar, aquí si. Parlem evidentment de la llei de la selva, a mes cavalls, mes preferència de pas, es la llei del mes potent. Com en el cas dels peixos, la barca grossa es menja a la petita. Em trec el barret davant el poder premonitori dels medievals habitants de la mar d’Amunt que varen batejar l’ indret com a Selva de Mar. Com podien saber que el mar acabaria per convertir-se en una selva ?

Costa de la Marenda, la solució a la navegació d’agost.

Aquest cap de setmana hem palejat per diferents punts de la nostra costa. El costat sud està senzillament farcit i no hi cap ningú més, tan sols podem anar-hi a primera hora del mati. Nosaltres donàvem per acabat el passeig a quarts d’onze, just el moment en que es produeix la sortida de la primera allau. Solen ser barques en que els components són famílies, a darrera hora del matí surten els que han perdut la nit, aquests són els realment perillosos per a nosaltres, al Baix Empordà els anomenen "tita petits".

A la tarda vam anar a Garbet. A la platja a les set de la tarda no hi cabia ni un caiac i allí hi havia la Rosa, en Martí i els seus fills, en Jan i la Carla. Tots amb ganes de palejar i encomanar a la mainada l’estima per aquests esport. Vam sortir junts per ensenyar a la Carla la cova d’en Xocolata, a la nena li encanta palejar i el mar mogut de la tarda d’estiu la deixa ben relaxada. Cada cop hi ha més practicants d’aquest esport i són més joves!
Diumenge en Quim Bardalet (Ultraquim) ens ha vingut a veure, perquè se`n porti una bona impressió hem anat cap al nord. El recorregut ha estat Garbet-Banyuls-Portbou-Garbet, una trentena de quilòmetres amb una mar estranyament planera durant tota la jornada i el millor de tot, el tràfic era insignificant. És ben bé, que la influència dels ports esportius té un radi molt curt, a la que t’allunyes de les grans concentracions, la costa, tot i estar al bell mig de l’agost, és ben tranquil•la i el tràfic no molesta la nostra navegació. També el nivell cultural hi influeix.. En definitiva, us aconsellem que fins a finals d’agost, millor venir a navegar per la Marenda, és una costa de per si molt bella i en aquest temps té el valor afegit de ser tranquil•la. Una bona solució per la navegació d’agost!

Accident a Colera

Una noia que estava enfilada a l’espadat de Colera conegut com els esculls d’en Rafel, ubicats a la punta de l’Escala, ha caigut i ha quedat malferida.

En aquells moments l’equip de “redacció” del blog estava tornant de Banyuls i ha pogut testimoniar el complicat treball per treure la ferida.
Aquest rescat ha estat molt espectacular i ha mobilitzat a mossos, bombers, i els equips especialitzats en operacions d’alta dificultat. L’ús de l’helicòpter ha motivat un efecte tafaner de tots els que estàvem navegant per aquelles aigües.

Dos consells

El primer és un consell de cuina dedicat als “singles” i les/els que estan una mica verds en aquest tema dels fogons. Aquesta setmana he rebut una proposta culinària del meu amic telemàtic Carles Ginès, ell és un home hiperactiu que compartim l’afició per la natura i la fotografia. Jo li tinc molta enveja perquè, també és un excel•lent fotògraf i un destacat lletraferit (quan sigui gran m’agradaria ser com ell). Fa poc ha publicat un magnífic llibre de cuina titulat: “El que es menjava a casa”. Us aconsello fervorosament utilitzar-lo com a guia per a ben menjar. Aquesta setmana m’ha enviat una recepta comentada que vull compartir amb vosaltres. Podeu accedir-hi des d’AQUÍ. A mi m’anirà bé per posar-la en pràctica aquests dies plens de compromisos socials. Ja em direu com us ha anat!

El segon consell és : “a la tramuntana bona cara”. Aquests dies molta gent va sobreexcitada pels efectes del vent, que combinats amb les altes temperatures i les posicions dels astres incrementa l'agressivitat. Demà sembla que serà millor navegar pel costat sud del CdC i aquesta és una zona d’alt voltatge. Aneu amb compte amb la sobresaturació d’embarcacions i la mala llet que alguns gasten degut a la Tramuntana. Jo sortiré aviat per estar d’hora a casa. El diumenge pinta millor i poder un bon lloc per navegar serà la costa de la Marenda.
Benvolguts desconeguts i companys de paleig, bon cap de setmana!     ;-).

Uns ous molt especials

El passat mes de juny en una cabussada que vam fer a la cala Galladera, va aparèixer davant nostre una pilota ben estranya, amb un aspecte globulós i una aparença com de “porexpan”. Aquesta bola ens va deixar una mica perplexes i sense saber de què es tractava realment. La fotografia la vam enviar als nostres oceanògrafs assessors de l’Associació Mediambiental Xatrac i la resolució a l’enigma el publiquem avui. Resulta que es tracta de la posta d’un mol•lusc (cargol) pertanyent al gènere Buccinum, aquests cargols agafen el seu nom de l’ús que l’home n’ha fet com a botzina (corn) i que ha servit per avisar des de llocs llunyans de diferents fets. Algunes espècies (B. undatum) són comestibles, els veïns francesos els aprecien molt i els podem trobar com a tapa en alguns restaurants de la costa (per exemple a Banyuls). Els Buccinum són depredadors, una de les seves preses predilectes són els bivalves, la closca dels quals dissolen mitjançant la segregació d’un àcid. És una espècie considerada rara, però que localment pot ser abundant. Enigma resolt!!!

Una càmera de curta, però intensa vida, per la fotografia des del caiac.

Imatge escanejada amb els punts de deteriorament per on s'inflitra l'humitat (la càmera té 1 any)

Si ahir comentàvem sobre una elecció equivocada de càmera de fotos, avui us vull donar la referència de la càmera que normalment utilitzo per fer fotos des del caiac. Es tracta d’una Panasonic lumix DMC FT1, aquesta digital compacta es ven amb la presentació de que és resistent a l’aigua i als cops. Realment es tracta d’una bona càmera digital compacta, una de les millors prestacions que té és el seu objectiu, que equival a un 28 mm i que és una meravella per captar imatges del paisatge. Mentre que si l’utilitzem amb el seu zoom òptic al màxim, el resultat es força decebedor. Per la meva part, sempre l’utilitzo al 70% de la seva capacitat i els resultats són acceptables.

El pitjor de la càmera és la seva coberta metàl•lica, la part externa que se les promet de resistència als cops, la pols i l’aigua. Realment no està preparada per suportar l’aigua salada. Tot i que cada dia que surto, al tornar la poso en remull i la seco amb cura, a la part del darrera han sortit un seguit de punts i li salta la capa exterior de protecció. Desprès dels primers dotze mesos d’ús, per aquests punts ara s’hi infiltra la humitat i la sal, amb la qual cosa, molt possiblement la seva vida útil està arribant a la seva fi. Massa curta la seva vida. Ha viscut massa intensament? Per estar dins d’un estoig i a casa no estava feta, al menys aquest no era l’eslògan de la propaganda d’aquest model.
Cal remarcar que té una bona colla de configuracions preprogramades, de les quals en faig un ús molt escàs de la majoria d’elles, però les que fan referència als paisatges donen molt bon resultat.
Quan vas amb caiac no pots anar fent gaires manualitats, generalment utilitzo els paràmetres preestablerts. Un truc que normalment utilitzo és tenir el diafragma una mica tancat per estalviar-me el desesper de veure algunes imatges cremades per un excés de llum.
També he de confessar que la gran majoria de fotos que faig els hi he de corregir l’horitzó. Sempre em queda tort. Com que no m’hi veig gaire (l’edat no perdona) i el caiac és un objecte flotant en continu moviment, és molt fàcil que l’horitzó quedi inclinat i més si estem utilitzant un objectiu equivalent a un 28 mm. Heu de pensar que els angulars magnifiquen aquest efecte sobre l’horitzó.
Una altra trampa que faig algunes vegades és l’enquadrament. Pels mateixos motius que us he dit abans, de vegades se’m fa difícil fer l’enquadre exacte dins de l’aigua, aleshores he optat per fer una composició del que vull fotografiar i posteriorment acabo d’arranjar-ho tal i com ho volia, però ben assegut a casa davant de l’ordinador. Precisament aquesta és la gran avantatge de la fotografia digital.
El més important és fer arribar aquell instant o aquella composició que t’emociona, que et sorprèn i et corprèn.
Després d’aquests primers mesos de compartir de forma oberta amb tots vosaltres aquestes imatges, s’ha confirmat la obvietat de que tots tenim el nostre gust personal i que es tant variat com observadors hi ha. Al menys aquesta és la conclusió que he tret de les opinions que m’han arribar d’alguns de vosaltres.
Fer fotos no és gens fàcil, per a mi és un aprenentatge continu i l’únic que pretenc és transmetre la força del paisatge que m’envolta i m’emociona. De vegades ho aconsegueixo i la majoria em quedo amb l’ intent. El més important és fer el procés de l’aprenentatge per aconseguir-ho. Segurament que dins nostre ens surt aquell gen amagat del caçador, que tracta de captar (caçar) un instant, una llum, una forma, una composició, una sensació...
El millor de tot això és poder-ho compartir.

En Miquel Suñer a punt pel seu repte.

Avui ens agafem un petit descans i us remeto al blog amic d’Esports Empordà. Aquests companys publiquen una entrevista que han fet al Miquel Suñer, nedador gironí que pretén una gran fita esportiva, el seu objectiu es travessar el canal de la Mànega nedant. Dins de l’article hi ha tots els links per fer-ne el seguiment en temps real!!!

No compreu la càmera de fotos submarina del Decathlon!!!

Avui vull comentar-vos l’error que vaig cometre en una compra compulsiva. Resulta que dies enrere vaig tenir un problema amb la càmera de fotografiar que normalment faig anar en les sortides amb caiac, una Panasonic lumix DMC FT1. Davant de l’horror que suposaria quedar-me sense càmera, vaig buscar una de recanvi. Guiat pel consell d’una companya que fa submarinisme, vaig triar la càmera que esta a la venda al Decathlon i que va dins d’un estoig estanc. Es tracta de la INTOVA CP9, diuen que és una magnífica càmera, preparada per submergir-se a unes profunditats de més de 30 metres de profunditat. El seu preu fa uns dies era de 120 €, tot i que ara és de 99,95€. Ara jo no en pagaria ni 1€!!!
És una càmera caríssima, ja saps la dita: “comprar barat és pagar car” i us ho ben juro que en aquest cas és cert!!! És més, després de veure el resultat no la voldria ni regalada. No serveix per fer fotos, la qualitat de la imatge és senzillament inacceptable. És un “enganya bobos” i jo he estat molt ruc en comprar-la !
Si doneu un cop d’ull al mercat de la fotografia submarina, la majoria de càmeres compactes disposen d’un model d’estoig estanc. El preu d’aquests estoigs sol ser una mica variable, però sempre estarem parlant d’uns dos cents euros, després has d’afegir el cost de la càmera i aquí si que és important veure les seves característiques i pagar a canvi d’unes bones prestacions. L’elecció del model dependrà de quin és el tipus de fotografia que vols realitzar: paisatge, esport, natura, gent, etc.
La trampa del Decathlon és el preu. Les prestacions de la càmera que hi ha a la web no són suficients clares per fer-te a la idea del resultat que podràs obtenir. Per poc exigent que siguis, aquest resultat és decebedor i inacceptable. La càmera no enfoca bé, esta configurada amb un diafragma i una velocitat, i que surti el que Déu vulgui. Al menys podrien posar una configuració submarina, res de res. Té un macro que és fals, toques la tecla i tot segueix igual..., de malament, es clar. El resultat del color, llum, contrast, brillo, etc. etc. és senzillament horrible, has d’anar al photoshop i intentar arreglar-ho d’alguna manera. El primer dia vaig anar-me a l’aigua amb ella i el 99% de les fotos van sortir borroses!!!
BENVOLGUTS LECTORS NO COMPREU LA CÀMERA INTOVA CP9 DEL DECATHLON. SIMPLEMENT ÉS UN ENGANY. NO SERVEIX PER FER FOTO SUBMARINA.
Això si, l’estoig és estanc i al menys aguanta els quatre metres de profunditat que és la zona que em moc fent submarinisme. És l’únic que hi ha d’acceptable en aquesta oferta, la llàstima és que tan sols serveix per aquest model.

1er cap de setmana d'agost superat!!!

Què?! Heu sobreviscut al primer cap de setmana d’agost?

Segur que si has sortit a navegar tindràs més d’una anècdota que contar de l’entrada en contacte amb els esquerps estressats.
Tal i com vam anunciar, aquest dissabte va haver-hi una sessió d’entrenament dels nedadors a mar obert de “neda el món”. El grup de nedadors va ser molt selecte i reduït (8). La major part de nedadors es trobava de vacances i no podien fer allò que més els hi agrada. Quina llàstima!. Això em fa pensar amb una frase...: “La vida és un sacrifici continu i cal tenir molta resignació”, aquestes eren les paraules que deia la meva àvia i sempre em provocaven un certa reacció de rebel•lia. Sobretot la paraula “resignació” que la trobo pròpia dels vençuts i del moment de donar el condol.
Per part nostra vam ser 4 caiaquistes, tots amics i solidaris amb els nedadors i amb qui ho necessiti... Tot i que la trobada era a les 9 h., un parell d’hores abans sortíem de casa per aprofitar i pescar una mica. Aquests dies les nostres “lleones” (parelles) estan de viatge i a nosaltres ens toca alimentar als cadells. Tot l’any sent els reis de la casa i quan et deixen sol, feina a sobreviure! La pesquera va ser excel•lent i hem passat el cap de setmana menjant peix de roca. En aquests moments hem entrat en una fase de recerca sobre el mètode de pesca...que si acaba bé l’haurem de mantenir en secret, ja que els resultats estan sent senzillament espectaculars.
Tot i que el divendres havia bufat una tramuntana de F5, la mar estava molt encalmada, i quedava un mar de fons de nord d’uns 35 cm. Tot i ser 8 nedadors es van fer dos grups. La sortida era del Cau del Llop fins la punta del far de s’Aranella, allí es feia un reagrupament i tot seguit un grup refeia el camí fins al cau del Llop i l’altre donava per finalitzat l’entrenament. Bé, alguns després encara van agafar la bici i van pujar fins el Pení per anar a Empuriabrava!!! i és que aquests triatletes estan malalts!!!
Nosaltres ens vam dirigir fins can Marcelino, al Port de la Selva i allí un cop “reagrupats” els quatre caiaquistes, va caure un bon esmorzar de calamars a la planxa i anxoves, El millor de tot va ser poder “socialitzar” amb l’amo del local i alguns parroquians. La conversa era digna de ser gravada! Histories del mar i de la vida..., típics tòpics entranyables que ajuden a crear vincles d’amistat o reforçar els existents. En definitiva: fer-nos més humans!