Una gran desgràcia

Quan fa dos setmanes sortíem de casa, amb els caiacs carregats com camionetes, i dèiem a la família que no calia que portéssim menjar, que menjaríem el que pesquéssim, les rialles encara ressonen, però bé, ens vàrem alimentar correctament. Aquest cap de setmana ha anat diferent, si haguéssim menjat el que hem pescat, segurament hauríem mort, però d’indigestió. Sort que al refugi de Cala Prona mai saps a qui trobaràs, i aquesta vegada, el divendres al vespre hi havia una parella, en Jordi i la Berta, que com a provisions per a fer la travessa del Cap de Creus portaven un pot de pebrots del piquillo, una caixa de crispis i una mini ampolla d’aigua. Les provisions de l’altra persona que passava la nit al refugi, la Montse, eren encara més sorprenents , unes llimones i una ampolla de xarop d’arç i palma, de grans propietats depuratives. Ells, al permetre’ns compartir el peix fregit, ens varen salvar de la indigestió. Mil gràcies.
Desprès de sopar i fer la xerrada, encara ens va donar per fer un passeig nocturn a la llum de la lluna quasi plena pels Forallons de Cala Prona. Estranya sensació remar cap a l’horitzó lletós i indefinit, silenciós. Els relleus de les roques es feien encara més suggerents que de dia, tot molt al•lucinogen.

L’endemà dissabte, a trencar d’alba, ja tornàvem a pescar. Si la pesca de divendres havia estat bona, la de dissabte ja era un donem donem. A les 8 ja teniem el sarró ple, i en Tavi, acreditat pescador, va certificar que havia gaudit com poques vegades de la pesca.

Abans de migdia ja érem a l’immens aquari de Cala Portaló, amb sessió d’immersió obligada. L’aigua ja no tan freda i la bona visibilitat permetien una observació de fauna marina molt gratificant, i ja de pas, 3 pops varen afegir el seu pes a la bossa de la pesquera.

Per dinar, vàrem triar Cala Galladera, perquè encara que a la cala hi havien moltes barques, la barraca era molt tranqui-la, la taula era lliure, i hi ha un pi colossal que ofereix una ombra fresca per fer la migdiada. Per acabar-nos de despertar, res millor que un altra capbussada. Els fons de cada cala és diferent, aquesta és a poc mes d’un kilòmetre de Cala Portaló, però és més fonda, amb més coves, i peixos més grans, podríem dir que és més per a exemplars adults, i la Portaló seria com una llar d’infants.

Ja de tornada comentàvem que només portàvem 24 hores d’excursió, de les qual 14 sobre el caiac i 3 sota l’aigua, i semblava que fes una setmana que havíem sortit de Port de la Selva . Les situacions viscudes intensament ens alteren la percepció del pas del temps. El viatge de tornada al Port també va servir per constatar que l’estiu ja és aquí, en forma de superpoblació d’embarcacions. El catàleg de models que vàrem contemplar era quasi be infinit, i tots tenien pressa, o potser nosaltres érem els únics que no en teníem, deu ser per la relativitat de la percepció del pas del temps.

En Tavi, pescador consumat i caiaquista novell, s’ha comportat com un pescador consumat i caiaquista consumat. Benvingut als beneficis del mon del rem.

Però tot això queda enterbolit perquè hem de lamentar una gran desgràcia. Una companya inseparable, que ens ha acompanyat a totes les sortides en caiac des d'ara fa una any, ha patit un accident greu, i potser no es podrà recuperar. Des del dolor, desitgem que la ciència faci el possible per salvar-li la vida, i pugui tornar a fer de cronista de les nostres sortides. Ens referim a la càmera de fotos de l’Eduard. Un petó i millora't. Familiars, ànim.